Introducció als serveis de directori i a LDAP

Anuncios

Configuració d’un Sistema Operatiu

Comandos Linux:

Cat

Cat (de concatenar), es una maravillosa utilidad que nos permite visualizar el contenido de un archivo de texto sin la necesidad de un editor. Para utilizarlo solo debemos mencionarlo junto al archivo que deseamos visualizar:

$ cat prueba.txt

Ls

Ls (de listar), permite listar el contenido de un directorio o fichero. La sintaxis es:

$ ls /home/directorio

Nano

Es el un sencillo editor de textos para el terminal que viene instalado por defecto en Ubuntu.

$ nano nombre_archivo

El comando ls tiene varias opciones que permiten organizar la salida, lo que resulta particularmente útil cuando es muy grande. Por ejemplo, puedes usar -apara mostrar los archivos ocultos y -l para mostrar los usuarios, permisos y la fecha de los archivos. Así como para todos los comandos Linux, estas opciones pueden combinarse, terminando en algo como:

$ ls -la /home/directorio

Cd

Cd (de change directory o cambiar directorio), es como su nombre lo indica el comando que necesitarás para acceder a una ruta distinta de la que te encuentras. Por ejemplo, si estas en el directorio /home y deseas acceder a /home/ejercicios, seria:

$ cd /home/ejercicios

Si estás en /home/ejercicios y deseas subir un nivel (es decir ir al directorio /home), ejecutas:

$ cd ..

Touch

Touch crea un archivo vacío, si el archivo existe actualiza la hora de modificación. Para crear el archivo prueba1.txt en /home, seria:

$ touch /home/prueba1.txt

Find

Se utiliza para buscar archivos en el sistema . Encontrar todos los archivos que terminen en .php

$ find . -type f -name *php
./dir1/app.php 
./dir1/calm.php 
./dir1/test1.php 
./dir2/foo.php

Mkdir

Mkdir (de make directory o crear directorio), crea un directorio nuevo tomando en cuenta la ubicación actual. Por ejemplo, si estas en /home y deseas crear el directorio ejercicios, sería:

$ mkdir /home/ejercicios

Mkdir tiene una opción bastante útil que permite crear un árbol de directorios completo que no existe. Para eso usamos la opción -p:

$ mkdir -p /home/ejercicios/prueba/uno/dos/tres

Cp

Cp (de copy o copiar), copia un archivo o directorio origen a un archivo o directorio destino. Por ejemplo, para copiar el archivo prueba.txt ubicado en /home a un directorio de respaldo, podemos usar:

$ cp /home/prueba.txt /home/respaldo/prueba.txt

En la sintaxis siempre se especifica primero el origen y luego el destino. Si indicamos un nombre de destino diferente, cp copiará el archivo o directorio con el nuevo nombre.

El comando también cuenta con la opción -r que copia no sólo el directorio especificado sino todos sus directorios internos de forma recursiva. Suponiendo que deseamos hacer una copia del directorio /home/ejercicios que a su vez tiene las carpetas ejercicio1 y ejercicio2 en su interior, en lugar de ejecutar un comando para cada carpeta, ejecutamos:

$ cp -r /home/ejercicios /home/respaldos/

Mv

Mv (de move o mover), mueve un archivo a una ruta específica, y a diferencia de cp, lo elimina del origen finalizada la operación. Por ejemplo:

$ mv /home/prueba.txt /home/respaldos/prueba2.txt

Al igual que cp, en la sintaxis se especifica primero el origen y luego el destino. Si indicamos un nombre de destino diferente, mv moverá el archivo o directorio con el nuevo nombre.

Rm

Rm (de remove o remover), es el comando necesario para borrar un archivo o directorio. Para borrar el archivo prueba.txt ubicado en /home, ejecutamos:

$ rm /home/prueba.txt

Este comando también presenta varias opciones. La opción -r borra todos los archivos y directorios de forma recursiva. Por otra parte, -f borra todo sin pedir confirmación. Estas opciones pueden combinarse causando un borrado recursivo y sin confirmación del directorio que se especifique. Para realizar esto en el directorio respaldos ubicado en el /home, usamos:

$ rm -fr /home/respaldos

Este comando es muy peligroso, por lo tanto es importante que nos documentemos bien acerca de los efectos de estas opciones en nuestro sistema para así evitar consecuencias nefastas.

Pwd

Pwd (de print working directory o imprimir directorio de trabajo), es un conveniente comando que imprime nuestra ruta o ubicación al momento de ejecutarlo, así evitamos perdernos si estamos trabajando con múltiples directorios y carpetas. Su sintaxis seria:

$ pwd

Clear

Clear (de limpiar), es un sencillo comando que limpiara nuestra terminal por completo dejándola como recién abierta. Para ello ejecutamos:

$ clear

Como bonus les recomiendo utilizar man que muestra una documentación completa de todos los comandos. Para clear, por ejemplo:

$ man clear

Rutas Absolutas

Los nombres con rutas absolutas especifican la ruta que conduce a un directorio o archivo, empezando por el directorio raíz en la parte superior de la estructura de árbol invertido. El directorio raíz se representa con una barra (/). La ruta consiste en una lista secuencial de directorios, separados por barras, que conducen al directorio o al archivo que desee especificar. El último nombre de la ruta es el directorio o el archivo al que se desea llegar.

A continuación, se presenta un ejemplo de una ruta absoluta, mostrada con el comando pwd:

$ pwd
/home/técnicos/luisa

Rutas Relativas

Puedes utilizar un nombre de ruta relativa como acceso directo a la ubicación de los archivos y directorios. Los nombres de rutas relativas especifican directorios y archivos comenzando por el directorio de trabajo actual (en lugar del directorio raíz).

PS AUX

ps aux (muestra todos los procesos del sistema)

El PID es el número identificador de proceso que le asigna el sistema a cada proceso que se inicia, mientras que el command es el programa al cual pertenece dicho proceso.

Top

Top es otro gestor de procesos integrado en la mayoría de sistemas Linux. Mientras que ps nos muestra un listado de procesos estático, es decir, nos informa de los procesos, nombres, usuarios o recursos que se están usando en el momento de la petición; top nos da un informe en tiempo real de los mismos.

Kill

Matar un proceso usando su PID

La forma más complicada pero al mismo tiempo más precisa de matar un proceso es a través de su PID

kill -TERM pid
kill -SIGTERM pid
kill -15 pid

Killall

Con el comando Killall es más sencillo, con tan solo conocer el nombre del proceso que queremos matar es suficiente; por ejemplo, para matarlo; para matar al proceso llamado “firefox”:

killall firefox

Nice

Ejecuta un comando con una prioridad determinada, o modifica la prioridad a de un proceso (programa en ejecución). Utiliza una prioridad variable que parte de la prioridad del shell y suma o resta valores. Mientras menor es el valor de la prioridad mayor prioridad tiene el proceso.

nice -n prioridad [comando]

Renice

renice utiliza los parámetros  de la misma forma que nice

  • Consideraciones

  • Cuando se inicia un programa con nice sin argumentos este comienza con una prioridad de 10.
  • Tanto nice como renice nos permiten cambiar la prioridad de programas o procesos mediante sin interferir en la ejecución del programa o proceso.
  • Si queremos cambiar la prioridad a un proceso, deberemos utilizar el pid de dicho proceso (con man podéis encontrar su sintaxis).
  • Podemos cambiar la prioridad de varios procesos a la vez p.e. renice prioridad pids -u usuarios
  • Podemos utilizar y combinar cambios de prioridad para los procesos independientes con su pid, usuarios y grupos.
  • Solo root puede utilizarlos para da incrementar la prioridad.
  • Cualquier usuario puede utilizarlos para decrementar la prioridad a los procesos sobre los que tenga permiso

Jobs – fg – bg

Lista los trabajos que se están ejecutando actualmente, ya sea los que están suspendidos (Control-Z) como los que están corriendo en segundo plano (background). En la salida de esta orden, el último trabajo se marca con un más + y el penúltimo con un menos el resto de los trabajos no llevan marcas.

Ejemplo de la salida del comando jobs:

[1]- Ejecutando sleep 5000 &
[2]+ Detenido du -ah /

Indicando el número de tarea, el estado y la tarea (recordar que una tarea puede contener más de un comando) respectivamente.

Ver los comandos: fg (reanuda trabajos suspendidos), bg (pone en ejecución un trabajo que está en segundo plano detenido), nohup (lanzar un comando que continué ejecutándose aún si uno cierra la sesión) y & (ejecuta un proceso en segundo plano).

Diferencia entre IPV4 y IPV6

– Tamaño y formato de las direcciones:

En IPv4, una dirección IP se representa mediante un número binario de 32 bits, lo que permite proporcionar un máximo de 232 direcciones únicas. Estas direcciones se representan dividiendo los 32 bits en cuatro octetos, cada octeto se expresa mediante notación decimal cuyo valor puede estar comprendido entre 0 y 255. Para separar cada octeto se emplea el símbolo “.”.
Ejemplo: 192.149.252.76

Configurar ipv4 windows:

http://www.tp-link.com/ar/faq-14.html

Configurar ipv4 linux:

http://elpregunton.es/como-configurar-direccion-ip-fija-linux-ubuntu/

Sin embargo, IPv6 admite 2128 direcciones únicas. Una dirección IP, en esta versión, está compuesta por ocho segmentos de 2 bytes cada uno, que suman un total de 128 bytes. La representación para cada segmento es un número hexadecimal. Para la separación de cada uno de los segmentos se usa el símbolo “:”.
Ejemplo: 3FFE:F200:0234:AB00:0123:4567:8901:ABCD

Configurar ipv4 windows:

http://www.dragonjar.org/configurando-ipv6-en-nuestro-equipo.xhtml

Configurar ipv6 linux:

http://blackhold.nusepas.com/2012/09/27/configurar-ipv6-en-un-host-gnulinux/

– Simplificación de los encabezados:

La mejora más importante de IPv6 es la simplificación de los encabezados de los datagramas. El encabezado del datagrama en IPv6 es más simple que el utilizado en IPv4, así los campos que son raramente utilizados han sido movidos a opciones separadas. Aunque las direcciones en IPv6 son 4 veces más largas, el encabezado IPv6 (sin opciones) es solamente el doble de largo que el encabezado IPv4 (sin opciones).

– Seguridad:

Todas las implementaciones de IPv6, en un futuro cercano, deben permitir la opción de utilizar IPsec, a diferencia de IPv4 en donde su implementación era opcional (aunque bastante usual), esto nos proporcionará más seguridad para el tráfico de paquetes de datos en la red.

– Conexiones más eficaces:

Debido a que se utiliza una cabecera de paquete diferente en IPv6, añadiendo a los datos actuales (origen, tamaño, etc.) otros datos tales como etiquetas de contenido, permite optimizar las transferencias al poder dar prioridad a tipos determinados de archivos (por ejemplo, dar prioridad a los archivos del tipo multimedia o de voz), haciendo a la vez posible que sea el usuario el que decida estas prioridades.

– Multicast:

Multicast, la habilidad de enviar un paquete único a destinos múltiples es parte de la especificación base de IPv6. Esto es diferente a IPv4, donde es opcional (aunque usualmente implementado).

– Autoconfiguración:

Los nodos IPv6 pueden configurarse a sí mismos automáticamente cuando son conectados a una red ruteada en IPv6 usando los mensajes de descubrimiento de routers de ICMPv6. La primera vez que son conectados a una red, el nodo envía una solicitud usando multicast (router solicitation) pidiendo los parámetros de configuración. Si los routers están configurados para esto, responderán este requerimiento con un “anuncio de router” (router advertisement) que contiene los parámetros de configuración de la capa de red.

– Desaparición de los NAT:

Muchas organizaciones que no disponen de suficientes números IP deben utilizar direcciones privadas que apuntan a un único numero IP o dirección pública, siendo preciso un NAT que dirija el flujo de datos desde la red interna a la exterior. Uno de los beneficios de IPv6 será la plena disponibilidad de números IP, así se elimina la necesidad del uso de los NAT debido a que hay disponibles direcciones IP de sobra, lo que permite que Internet vuelva a ser una red “entre extremos”.

COSAS DE INTERES:

NetBIOS, “Network Basic Input/Output System“, es, (en sentido estricto) una especificación de interfaz para acceso a servicios de red, es decir, una capa de software desarrollado para enlazar un sistema operativo de red con hardware específico.

Editar archivo Hosts en Linux Mint y Ubuntu

Cuando trabajamos en un sitio web que esta alojado en un servidor diferente a donde estan apuntando sus DNS es muy util poder editar el archivo hosts para que al entrar al sitio web nuestro navegador nos muestre lo que estamos trabajando en el nuevo servidor.

Editamos el archivo hosts:

sudo nano /etc/hosts

agregamos una linea con la IP del nuevo servidor y el dominio que queremos ver, por ejemplo:

174.132.252.178 bethesda.edu.uy

Guardamos el archivo y vemos en nuestro navegador que ya nos va a mostrar el sitio en el nuevo servidor.

Un detalle a tener en cuenta es que no he puesto www delante del dominio, asi que si en el navegador ingreso http://www.bethesda.edu.uy ahi me va a mostrar el servidor a donde estan apuntando los DNS y no el que estoy especificando en el archivo hosts. Si quisiera tambien poder ver el sitio nuevo usando www delante del dominio tengo que agregar otra linea al archivo hosts:

174.132.252.178 www.bethesda.edu.uy

http://blog.vermiip.es/2008/08/19/que-es-el-archivo-hosts/

TCP/IP

El Protocolo de Control de Transmisión/Protocolo de Internet es uno de los conjuntos más viejos de protocolos de red. Los escribieron Vinton Cerf y Robert Khan en 1974. Ayudó a crear Internet inventando el sistema de direcciones que aún se utiliza. Los protocolos TCP/IP dictan los métodos de empacamiento de los datos en segmentos para transferirlos por la red. El Protocolo de Internet, que es el de más bajo nivel de los protocolos del paquete, define la dirección IP. La estructura de dirección que se usa hoy se llama IPv4. El espacio de dirección creado por este sistema está agotándose. Casi todas las direcciones disponibles ya se han asignado. Esto es un problema, porque ninguna computadora puede enviar o recibir datos por Internet si no tiene una dirección IP. Una nueva versión del protocolo define direcciones más largas con un número mayor de permutaciones. Se llama IPv6.

Resultat d'imatges de tcp-ip

DNS

Las direcciones IP son difíciles de recordar. Las direcciones IPv4 son números binarios de 32 bits. El intento de Cerf y Kahn por hacerlas más fáciles de recordar las transformó en 8 números digitales creando una estructura como “123.45.111.1”. Esto no es mucho más fácil de recordar. Sir Tim Berners-Lee, que trabajaba en el CERN (la Organización Europea de Investigación Nuclear), invento la World Wide Web en 1991. La World Wide Web usa un sistema de direcciones llamado dirección web. Es un formato familiar para todos en 2011 y es fácil de recordar. Pero la dirección web no es una dirección real. Los navegadores web tienen que traducir estas direcciones web en direcciones IP del servidor web relevante. El sistema de búsqueda que transforma las direcciones de un sistema de direcciones a otro se llama Sistema de Nombres de Dominio. De ahí viene DNS. El sistema está distribuido entre varios servidores por todo el mundo. Estos servidores se llaman Servidores de Nombres de Dominio, otro uso para la abreviatura DNS.

Resultat d'imatges de dns

Multicast

Es el envío de la información en múltiples redes a múltiples destinos simultáneamente.

Antes del envío de la información, deben establecerse una serie de parámetros. Para poder recibirla, es necesario establecer lo que se denomina “grupo multicast”. Ese grupo multicast tiene asociado una dirección de Internet. La versión actual del protocolo de Internet (Internet Protocol o IP), conocida como IPv4, reserva las direcciones de tipo D para la multidifusión. Las direcciones IP tienen 32 bits, y las de tipo D son aquellas en las cuales los 4 bits más significativos son ‘1110’ (224.0.0.0 a 239.255.255.255).

Multicast.svg

Descripción de NIS

El Servicio de información de la red (NIS), anteriormente conocido como Páginas amarillas, es un servicio simple de búsqueda en la red que consta de bases de datos y procesos. Un dominio NIS consta de un cliente y uno o varios servidores. Los clientes utilizan el protocolo NIS para buscar información almacenada en bases de datos de NIS, que se replican por los servidores. Se asigna un solo servidor maestro para actualizar las bases de datos, mientras que los servidores subordinados proporcionan servicios de sólo lectura. Las bases de datos se sincronizan copiándolas de los servidores maestro a los subordinados periódicamente o cuando se producen cambios.

Una base de datos que recibe servicio de NIS se denomina un mapa de datos NIS. Las llamadas de búsqueda de NIS requieren un nombre de mapa (base de datos) y un nombre de dominio NIS. Un dominio NIS está formado por un conjunto de los mapas citados. Además de las bases de datos de mapas, el servidor NIS maestro mantiene la marca de tiempo que indica cuándo se modificó por última vez cada base de datos.

Cada base de datos se crea a partir de un archivo de origen. Por ejemplo, las bases de datos passwd.byname y passwd.byuid se crean a partir del archivo de origen denominado passwd. Cuando los archivos de origen cambian, los administradores ejecutan un script de shell denominado ypmake o un archivo Make para actualizar las bases de datos. Asimismo, los archivos Make utilizados para crear las bases de datos insertan las bases de datos en los servidores NIS subordinados mediante yppush. Para la transferencia se utiliza ypxfr, un programa que se ejecuta en servidores subordinados.

WINDOWS N

Microsoft creó las ediciones N para cumplir exigencias de la Comisión Europea en relación con la integración de componentes multimedia en Windows. La CE consideró hace unos años que la incorporación del reproductor de Windows Media, así como su ajuste como programa predeterminado, perjudicaba a otros reproductores multimedia y suponía un abuso de posición dominante por parte de Microsoft. Las ediciones N prescinden por tanto del reproductor de Windows Media y otros componentes multimedia (la ausencia de algunos de estos componentes puede ocasionar errores en aplicaciones de terceros que dependen de ellos). Como referencia, la descarga para recuperar el reproductor Windows Media en las ediciones N de Windows 10 es Media Feature Pack para versiones N y KN de Windows 10.

Como elegir la mejor distribucion de Linux segun nos convenga:

Lint Interes:

https://www.redeszone.net/2016/01/05/como-elegir-la-mejor-distribucion-linux-segun-tus-necesidades/

Gestió d’usuaris

Pasos Windows:

Primero crearemos los usuarios con sus permisos correspondientes:

usuarios2

usuarios

  • Departament de RRHH.
    • Josep Maria Perez Deldia. Cap de departament.
    • Joan Miquel Pardo Consum. Administratiu

Departament de Compres.

    • Angels Anglès Defesta. Cap de departament.
    • Anna Maria Decasa. Administrativa.

Politica de contraseñas:

politicaspaswd

Creacion de grupos y distribucion de usuarios:

grupos

Los administrativos no podran acceder a internet:

1. Iniciamos Internet Explorer y nos desplazamos hasta Herramientas>Opciones de Internet>Pestaña Contenido>Asesor y pulsamos sobre el botón “Habilitar”.

2. En el cuadro de diálogo “Asesor de contenido”, pulsamos sobre la pestaña “General”y nos aseguramos de que la opción El Supervisor puede escribir una contraseña para permitir se encuentre tildada.

3. Pulsamos sobre Crear contraseña e introducimos los datos requeridos.

4. Pulsamos sobre el botón “Aceptar” y reiniciamos Internet Explorer.

A partir de ahora, la próxima vez que alguien intente abrir una página web con Internet Explorer, se presentará un cuadro de diálogo pidiéndole que escriba la contraseña.

Está más que claro que este método sólo nos servirá para proteger Internet Explorer, pero es un procedimiento que se puede realizar sin software de terceros.

De esta manera es una forma sencilla y facil para limitar a los usuarios el acceso a internet a traves del navegador, de esta manera podra acceder a programas instalados que requieran de internet como (outlook).

explorer

Los usuarios no podran instalar nada a no ser que sean administradores:

Para bloquear la instalación de programas en windows dejando solo usuarios estandár y ocultando las cuentas administrativas.
1.- Crear y tener una cuenta administrativa con contraseña. Esto para evitar que alguien sin privilegios acceda a ella.
2.- Crear la cuenta o cuentas de usuarios estándar (generalmente es una sola cuenta), y acceder a la cuenta creada.
3.- Una vez en la cuenta estandar, ejecutar: regedit con Windows+R
En regedit, se hace lo siguiente:
Buscar la ruta: Equipo\HKEY_LOCAL_MACHINE\SOFTWARE\Microsoft\Windows NT\CurrentVersion\Winlogon
Sobre Winlogon, hacer click derecho, Nuevo>Clave.
Ponerle como nombre SpecialAccounts
Sobre SpecialAccounts hacer click derecho, Nuevo>Clave.
Ponerle como nombre UserList
En el costado donde esta en blanco, hacer click derecho Nuevo>Valor de DWORD (32bits)-.
Escribir el nombre de la cuenta administrativa creada anteriormente.
Ahora hacer doble click sobre el nuevo valor DWORD creado y poner 0 -. (por lo general, siempre por defecto es 0=activado y 1=desactivado)
COMO DESBLOQUEAR
Para reactivar la cuenta de administrador y poder instalar los programas de nuevo, es necesario cambiar el valor del registro que pusimos 0 a 1.
Como la cuenta Administrativa esta oculta, hay que hacer esto para desocultarla:
1.- Desde una cuenta estandar, ejecutar: CMD con Windows+R.
2.- En CMD, poner los siguientes comandos:
RunAs /user:XXXX cmd (donde XXXX, es la cuenta adminstrativa)Escriba la contraseña para XXXXX:(poner el pass)
3.- Esto hace que se abra una nueva ventana cmd como administrador .- Una vez en esta nueva ventana poner regedit.exe -.
4.- En regedit buscar el valor DWORD que pusimos en 0 y cambiarlo por 1.
Como queremos restringir aun mas, prohibiremos el acceso a la instalacion de programario como indico en los pasos anteriores.

Cada 30 dias el usuario tendra que cambiar de contraseña:

passwd

En la opcion de vigencia maxima indicamos cada cuantos dias tendra que cambiar el password.

Pasos Linux:

Primero crearemos los usuarios con sus permisos correspondientes:

Las diferencias entre ambos son que adduser nos permite agregar un usuario de manera más interactiva y useradd nos permite mas opciones a la hora de crear los usuarios.

Selección_002

 

 

 

 

 

 

Pemisos Linux y su funcionamiento:

– – – = 0 no se tiene ningún permiso
– – x = 1 solo permiso de ejecución
– w – = 2 solo permiso de escritura
– w x = 3 permisos de escritura y ejecución
r – – = 4 solo permiso de lectura
r – x = 5 permisos de lectura y ejecución
r w – = 6 permisos de lectura y escritura
r w x = 7 todos los permisos establecidos, lectura, escritura y ejecución

Cuando se combinan los permisos del usuario, grupo y otros, se obtienen un número de tres cifras que conforman los permisos del archivo o del directorio. Esto es más fácil visualizarlo con algunos ejemplos:

Permisos Valor Descripción
rw——- 600 El propietario tiene permisos de lectura y escritura.
rwx–x–x 711 El propietario lectura, escritura y ejecución, el grupo y otros solo ejecución.
rwxr-xr-x 755 El propietario lectura, escritura y ejecución, el grupo y otros pueden leer y ejecutar el archivo.
rwxrwxrwx 777 El archivo puede ser leido, escrito y ejecutado por quien sea.
r——– 400 Solo el propietario puede leer el archivo, pero ni el mismo puede modificarlo o ejecutarlo y por supuesto ni elgrupo ni otros pueden hacer nada en el.
rw-r—– 640 El usuario propietario puede leer y escribir, el grupo puede leer el archivo y otros no pueden hacer nada.
chmod 755 usuario1

Añadir usuario al grupo:

useradd -G {grupo} usuario1

ej: # useradd -G admins,ftp,www,developers jerry

Realizar la configuracion de politicas de contraseñas:

http://fraterneo.blogspot.com.es/2014/01/politicas-de-contrasenas-en-gnulinux.html

Bloquear acceso a internet:

http://www.alcancelibre.org/staticpages/index.php/19-2-como-squid-restriccion-web

Manteniment del programari

Problemes que es plantegen per resoldre

CA 1.5 Preveu i aplica tècniques d’actualització i rescats.

  • Com podem mantenir tot el programari actualitzat a les seves darreres versions?

Creo que todos estamos de acuerdo en que el tema de las actualizaciones de los diversos programas que utilizamos en nuestros ordenadores es un proceso bastante engorroso. ¿Hay alguna forma de comprobar automáticamente la disponibilidad de actualizaciones para las aplicaciones y los programas de nuestro PC? Sí, para eso existen programas como FileHippo Update checker. Este Update Checker o comprobador de actualizaciones automáticas se encarga de avisarnos de las últimas versiones de nuestros programas favoritos facilitándonos el enlace directo de descarga desde sus propios servidores. Para instalar esta utilidad no tenéis más que hacer click en este enlace e instalar el programa. Una vez instalado, os aparecerá el siguiente icono junto al reloj de Windows si tenéis actualizaciones disponibles , o este otro si no las tenéis . En caso de tener, le dáis con el botón derecho del ratón al icono verde y seleccionáis ver resultados. Os aparecerá una lista parecida a la siguiente en la que, para descargar los programas o aplicaciones desde los servidores de FileHippo, no tendréis más que hacer click sobre la flecha verde de cada programa que queráis actualizar.

  • Com podem saber si tenim programari instal·lat obsolet o no actualitzat?

Hay mucho tipo de software que lo que hace es decirte el estado en el que se encuentra el software de tu equipo y en el caso de necesitar actualizacion te lo hace automaticamente.

  • Es pot fer amb eines del propi sistema operatiu, o bé cal usar programes de tercers?

Es pot fer amb programes de tercers

  • Si un programa ha deixat de funcionar, quines opcions de recuperació tinc?

https://www.oscdigital.org/node/535

  • Evidentment una serà instal·lar-lo de nou, però llavors que passarà amb les dades de l’usuari, les que tenia abans amb el programa?

Algunos programa guardan la carpeta de datos y lo unico que hacen es desinstalar el programa en si otra opcion es que algun software proporciona los datos a traves de tu cuenta o otras cosas con lo cual no perderias nada.

CA 1.12 (*) Utilitza i gestiona repositoris de programari i paquets d’instal·lació.

  • En Linux, com es poden cambiar i/o afegir repositoris de programari al sistema?

http://elblogdeliher.com/como-anadir-un-repositorio-desde-la-terminal-en-ubuntu/

/etc/apt/sources.list

http://www.guia-ubuntu.com/index.php/A%C3%B1adir_repositorios_externos

En el link de acontinuacion nos muestra como crear un repositorio y instalar un programa en el.

https://elenlaceentropico.wordpress.com/2012/06/07/mover-directorios-a-otras-particiones-en-linux-o-como-pasar-mi-home-a-otra-particion/

  • Com s’actualitzen els repositoris?

http://linuxzone.es/faq/%C2%BFcomo-actualizar-la-lista-de-repositorios/

  • I ha alguna cosa semblant en Windows?

https://msdn.microsoft.com/es-es/library/cc561139(v=ws.11).aspx

Lo mas parecido es que en windows se puede mover los datos del repositorio de windows update pero por lo demas es mucho mas simple windows a la hora de instalar programas y otras cosas.

1.13 (*) Soluciona problemes de dependències de paquets i versions.

Considera els següents problemes i les solucions que proposes:

machine@machine:~$ sudo apt-get install vlc
Reading package lists... Done
Building dependency tree 
Reading state information... Done
Some packages could not be installed. This may mean that you have
requested an impossible situation or if you are using the unstable
distribution that some required packages have not yet been created
or been moved out of Incoming.
Depends: libavcodec55 (>= 6:9.1-1) but it is not installable

machine@machine:~$ sudo apt-get install libavcodec55 Reading package lists... Done Building dependency tree Reading state information... Done Package libavcodec55 is not available, but is referred to by another package. This may mean that the package is missing, has been obsoleted, or is only available from another source

Busca en cada programa la seva versió:

Windows:

versioprogramaversioprograma2

Con comandos en windows:

http://www.softhoy.com/como-ver-lista-programas-instalados-windows.html

Linux:

La manera de hacerlo es sencilla. En la consola escribimos

firefox –version

seria igual para otros programas, ej: openbox

openbox –version

A veces no sale con solo escribir el nombre del programa y hay que escribir su ruta completa. Ej: geany

/etc/bin/geany –version

En distribuciones basadas en debian, como ubuntu, tambien podemos usar:

sudo dpkg -l | grep ^ii | grep gnome

Actualitzar Repositorios Linux / Apt-Get:

En los links de acontinuacion aparece como actualizar el repositorio y funciones apt-get.

http://linuxzone.es/faq/%C2%BFcomo-actualizar-la-lista-de-repositorios/

http://www.ubuntufacil.com/2014/04/centro-de-software-de-ubuntu/

Ahora el centro de software de ubuntu cuenta con su propio repositorio PPA para poder mantenerlo actualizado.

Actualizar el software-center de ubuntu

La ultima versión que se encuentra hasta el momento es la 2.1.0 ya que aun no se encuentra disponible la version “2.1.6″ que veremos en maverick

Agregamos el repositorio

$ sudo add-apt-repository ppa:software-store-developers/ppa

Actualizamos

$ sudo apt-get update && sudo apt-get upgrade

Si quieren instalar la 2.1.6 solo tendrán que descargar este paquete e instalarlo

software

Instal·la programari específic per gestionar les DLL del sistema:

CCleaner es un programa que hace honor a su nombre, ya que permite eliminar todos los elementos inútiles del sistema (claves de registro obsoletas, dll, accesos directos a programas inexistentes, programas obsoletos, etc). También se ocupa de los rastros de navegación dejados por el usuario (historial, archivos temporales, cookies, contraseñas, caché, etc.). Todos los navegadores son soportados. CCleaner permite además la desinstalación de programas difíciles de eliminar. Todo esto de una manera rápida y eficaz, con opciones de personalización.

Ninite Pro:

Es una pagina web muy famosa para instalar programario de manera rapida y sencilla , con su version pro lo que nos hace es mantener el programario actualizado.

https://ninite.com/pro

Eliminar dependències òrfenes:

Deborphan programa para eliminar dependencias huerfanas

Resultat d'imatges de deborphan

Comprova si queden rastres en el registre de Windows:

http://es.ccm.net/faq/584-como-eliminar-completamente-un-programa

registro

Msiexec:

http://www.advancedinstaller.com/user-guide/msiexec.html

Paquetes Linux como repararlos:

https://rootear.com/ubuntu-linux/reparar-paquetes-rotos-linux

 

Links de Interes:

http://blog.aragontec.es/2011/05/16/la-importancia-de-mantener-actualizado-el-software-de-nuestros-equipos/

http://blog.desdelinux.net/comandos-para-conocer-el-sistema-identificar-hardware-y-algunas-configuraciones-de-software/

Instal·lacions de programari

Tipos de Instalaciones:

  • Mínima: Instala los archivos mínimos que se necesitan para poder ejecutar la aplicación, su mayor ventaja es que ocupa poco espacio en disco duro (Actualmente con la capacidad de los discos duros no tiene mucho sentido utilizar este tipo de instalación salvo alguna excepción como por ejemplo los Juegos que en los más actuales pueden ocupar varios gigabytes de espacio), sin embargo tiene una desventaja bastante clara si necesitamos utilizar alguna función que este en el disco del Software el programa nos pedira dicho disco para poder usar dicha función con lo cual si es un programa que utilizamos asíduamente necesitaríamos tener el CD de instalación a mano por si lo pide.
  • Típica: Instala la mayoría de archivos que se necesitan para poder ejecutar la aplicación, ocupa más espacio que la anterior pero normalmente no requiere el CD de instalación salvo que se utilice alguna función que no este instalada por defecto.
  • Completa (También denominada Full): Instala todos (o al menos la gran mayoría) de archivos que se necesitan para poder ejecutar la aplicación, ocupa más espacio que las anteriores pero normalmente no requiere el CD de instalación salvo que se utilice alguna función que no este instalada por defecto (Una excepción suelen ser los juegos de ordenador/PC que aunque se haga una instalación completa suelen requerir el CD/DVD del Juego en cuestión).
  • Personalizada (A veces también denominada Avanzada  o Custom): Permite al usuario elegir los programas que se instalaran, con diferencia es la mejor opción ya que permite al usuario elegir las aplicaciones que necesita realmente.

Instalación por copia directa
La forma más cómoda y sencilla de realizar instalaciones presente en el sistema operativo de Apple, OS X. El proceso es tan sencillo como descargar la aplicación y arrastrarla a la carpeta de aplicaciones. Una vez allí se ejecuta y ya está lista para usarse. Estos programas para OS X se suelen presentar con formatos del tipo zip, dmg, iso, .app… Aunque hay ocasiones en las que si es necesario el uso de un asistente de instalación, bastante común en las aplicaciones comerciales. la desinstalación es igual de simple, tan solo hay que arrastrar la aplicación a la papelera.

Instalación mediante un instalador
La forma más conocida de instalación y característica del sistema operativo Windows. Se emplea un archivo ejecutable o un instalador que inicia un asistente en el que el usuario sigue un proceso de instalación donde se le permite seleccionar algunas de las opciones.

En este tipo de instalaciones los programas reparten ficheros por diferentes directorios de todo el sistema, añaden entradas en el registro, añaden nuevas librerías… Los programas se suelen almacenar en la carpeta Program Files y para desinstalarlos es necesario un asistente.

Instalación usando un sistema o gestor de paquetes
La forma más común de instalación de software en distribuciones de Linux. El sistema suele tener un programa que se encarga de buscar, instalar, actualizar y desinstalar las aplicaciones. Dichos programas son accesible mediante diferentes repositorios de Internet que se añaden al sistema y a los que se accede cuando se quiere realizar una instalación. Los paquetes incluyen todo tipo de información meta como el fabricante, la versión, fecha… Suelen ser necesario también instalar varias dependencias para que el programa funcione.

ELIMINACIÓN DE APLICACIONES
  El proceso de desinstalación es diferente para cada sistema. En el caso de OS X, como he comentado antes, basta con arrastrar la aplicación a la papelera aunque si queremos una limpieza más completa, también tenemos a nuestra disposición desinstaladores que buscan archivos olvidados, aunque no es realmente necesario.
En Windows, en cambio, no se debe borrar la aplicación directamente sino que ha de usarse un desinstalador que busque y elimine todos los archivos repartidos por el sistema y que pertenecen a esa aplicación.
En Linux el proceso es parecido al anterior. La desinstalación se realiza generalmente mediante el mismo gestor de software que se a usado para instalar el programa. Se selecciona el paquete a eliminar y el gestor se encargará de todo.
PRUEBAS O TESTING DE APLICACIONES

Las pruebas de software o testing  son una serie de proceoso que permiten verificar y validar la calidad de un producto software identificando errores de diseño e implementación.

Se integran dentro de las diferentes fases del ciclo del software y es habitual que dicho proceso de pruebas se inicie desde el mismo momento en que empieza el desarrollo y continúe hasta que finaliza el mismo.
Lo ideal es definir un Plan de Prueba con una perfecta planificación de tal proceso.

 

FALLOS DEL SOFTWARE

Existen un gran número de razones por las que se producen esos errores de programación o bugs.

  • Escasez o ausencia de comunicación entre diferentes individuos que intervienen en el proceso de desarrollo.
  • Complejidad del software, con poca reutilización de código y que requiere a personas muy expertas.
  • Errores de programación. Los programadores son uno de los principales factores.
  • Cambios continuos durante el desarrollo del Software en cuanto a requerimiento del mismo.
  • Presiones de tiempos. Conllevan a omitir ciertas fases de pruebas y control.
  • Pobre documentación del código. Dificulta la modificación del código el que la documentación sea escasa o de mala calidad…

El tester o persona que realiza las pruebas, es habitualmente un profesional de altos conocimientos en lenguajes de programación y métodos, técnicas y herramientas especializadas de pruebas.

Nunca se debe testear el software en un entorno de explotación sino que deberá probarse en un entorno de pruebas separado físicamente del de producción.

TIPOS DE PRUEBA

Como hay varios ripos de errores, las pruebas que se deben realizar variarán de un caso a otro, pero básicamente hay dos grandes grupos:Verificación. El objetivo comprobar que un programa cumple con sus especificaciones. Va fase por fase analizando las especificaciones. Trata de responder a la pregunta ¿Está el producto correctamente construido?

Validación. Comprueba que el programa satisface lo que espera el usuario. Comprobación de los requerimientos del Software.
¿El producto construido es correcto?

La validación incluye las pruebas del software y comienza después que la verificación esté completa.
TIPOS DE LICENCIAS DE SOFTWARE
Definiciones
Licencia: contrato entre el desarrollador de un software sometido a propiedad intelectual y a derechos de autor y el usuario, en el cual se definen con precisión los derechos y deberes de ambas partes. Es el desarrollador, o aquél a quien éste haya cedido los derechos de explotación, quien elige la licencia según la cual distribuye el software.
Patente: conjunto de derechos exclusivos garantizados por un gobierno o autoridad al inventor de un nuevo producto (material o inmaterial) susceptible de ser explotado industrialmente para el bien del solicitante por un periodo de tiempo limitado [6] .
Derecho de autor o copyright: forma de protección proporcionada por las leyes vigentes en la mayoría de los países para los autores de obras originales incluyendo obras literarias, dramáticas, musicales, artísticas e intelectuales, tanto publicadas como pendientes de publicar.
Software libre: proporciona la libertad de
• Ejecutar el programa, para cualquier propósito;
• Estudiar el funcionamiento del programa, y adaptarlo a sus necesidades;
• Redistribuir copias;
• Mejorar el programa, y poner sus mejoras a disposición del público, para beneficio de toda la comunidad.
Software de fuente abierta. Sus términos de distribución cumplen los criterios de
• Distribución libre;
• Inclusión del código fuente;
• Permitir modificaciones y trabajos derivados en las mismas condiciones que el software original;
• Integridad del código fuente del autor, pudiendo requerir que los trabajos derivados tengan distinto nombre o versión;
• No discriminación a personas o grupos;
• Sin uso restringido a campo de actividad;
• Los derechos otorgados a un programa serán válidos para todo el software redistribuido sin imponer condiciones complementarias;
• La licencia no debe ser específica para un producto determinado;
• La licencia no debe poner restricciones a otro producto que se distribuya junto con el software licenciado;
• La licencia debe ser tecnológicamente neutral.
Estándar abierto: según Bruce Perens, el basado en los principios de
• Disponibilidad;
• Maximizar las opciones del usuario final;
• Sin tasas sobre la implementación;
• Sin discriminación de implementador;
• Permiso de extensión o restricción;
• Evitar prácticas predatorias por fabricantes dominantes.
Software de dominio público: aquél que no está protegido con copyright.
Software con copyleft: software libre cuyos términos de distribución no permiten a los redistribuidores agregar ninguna restricción adicional cuando lo redistribuyen o modifican, o sea, la versión modificada debe ser también libre.
Software semi libre: aquél que no es libre, pero viene con autorización de usar, copiar, distribuir y modificar para particulares sin fines de lucro.
Freeware: se usa comúnmente para programas que permiten la redistribución pero no la modificación (y su código fuente no está disponible).
Shareware: software con autorización de redistribuir copias, pero debe pagarse cargo por licencia de uso continuado.
Software privativo: aquél cuyo uso, redistribución o modificación están prohibidos o necesitan una autorización.
Software comercial: el desarrollado por una empresa que pretende ganar dinero por su uso.
Una de las ultimas licencias es la de prueba que normalmente son o 3 dias o 30 aproximadamente para el uso de prueba de la aplicacion. Despues tambien hay algunos programas que te dejan el uso gratuito durante un año y despues te hacen pagar.
Por ultimo existen programas y paginas que proporcionan el alquiler de el mismo durante un mes.

Proceso de instalación de Microsoft Office 2013 RTM, pasó a paso

1

Instalar Microsoft Office 2013, paso a paso

Bueno lo primero que debemos hacer es tener el disco de la instalación, yo lo tengo vía technet.microsoft.com he descargado la versión de 32 bits de Microsoft Office Professional Plus 2013 RTM Español.

Luego de tener el disco en nuestro poder procedemos a ejecutarlo lo abrimos y comenzamos con todos los procesos que nos indica, para esta prueba lo he realizado en el sistema operativo Windows 7 y no ha tardado más de un minuto y medio.

2

Lo primero que nos pide es que aceptemos el contracto

(admito no lo ley, admítamelos no lo hace)

3

Siguiente paso sera elegir entre una instalación predeterminada o personalizada, donde esta ultima podemos elegir que queremos instalar y lugar de la instalación en la pestaña Ubicación de archivos.

4

Elije la segunda opción solo le indicamos al programa que no instalar

5

Luego de haber dado clic en instalar, comienza el proceso no ha tardado mas de un minuto y medio en Windows 7, en Windows 8 menos de un minuto

6

Hemos terminado con la instalación y le damos clic en cerrar

7

Ahora lo mas divertido es así, abrir un programa nuevo por primera vez; En la imagen de arriba podrán observar que ya no aparece la palabra Review solo Word

8

Al abrir por primera nos dará la primera pantalla de configuración donde debemos elegir la primera la opción recomendada, para obtener todas la actualizaciones

9

Pantalla de Bienvenida

10

Este el primer cambio en Office 2013 una pantalla de inicio con estilo Moder UI de Windows 8, en la parte izquierda aparecerán todos los documentos recientes y en la derecha las plantillas predeterminada

11

Microsoft office 2013

12

Luego procedemos a realizar la activación, podemos activar el producto de tres forma, con una cuenta de Microsoft la misma que utilizaste para descárgalo, o por medio de una organización escuela o universidad y por ultimo ingresando un serial

13

Elije la primera con mi cuenta de Microsoft

14

Después de esto ya tendrá todo listo, ha sido un proceso simple y rápido

17

Puedes personalizando eligiendo tres colores y varios temas con pequeñas figuras en la parte superior

18

19

Microsoft OneNote, apuesta todo Microsoft para que sea tu programa para apuntar nota favorito

16

Eso es todo el proceso de instalación que debemos de seguir.

Instalar aplicaciones desde la terminal de Windows

Ahora cuando quieras instalar cualquier cosa, solo necesitas abrir la terminal y escribir:
choco install nombredelpaquete

chocolatey

¿Cómo se cuál es el nombre del paquete?

Tienes varias opciones. Primero, puedes preguntarle a Chocolatey. Para buscar el nombre de un paquete, escribes en la terminal: “choco search vlc” en caso de que quieras saber que comando ingresar para instalar el reproductor VLC. La terminal te va arrojar una lista de todos los paquetes relacionados, y solo debes leer para saber cuál es el correcto.

chocolatey

También puedes ir a la web de Chcolatey y revisar la lista de paquetes, en ella aparecen los nombres de todos los disponibles y el comando a utilizar, si solo quieres copiar y pegar.

Choco también sirve para actualizar las aplicaciones. Digamos que quieres actualizar Skype. Abre la terminal y escribe:

choco update skype

O, más simple:

cup skype

También puedes actualizar todos los paquetes que hayas instalado con Chocolatey usando el comando:

cup all

Si quieres desinstalar algo, ya no tienes que ir al panel de control y buscar la lista de programas. Solo abrir la terminal y escribir:

choco uninstall nombredelpaquete

Instalar aplicaciones a partir del código fuente (Compilar) en Ubuntu

A veces se encuentran aplicaciones que no proporcionan paquetes de instalación, y hay que compilar a partir del código fuente. Para ello, lo primero que hay que hacer en Ubuntu es instalar un meta-paquete llamado build-essential. Para ello, abrir una terminal y ejecutar los siguientes comandos:

$ sudo aptitude update
$ sudo aptitude install build-essential

En general, los pasos a seguir para compilar una aplicación son los siguientes:

  1. Descargar el código fuente.
  2. Descomprimir el código.
  3. Entrar en el directorio creado al descomprimir el código.
  4. Ejecutar el script configure (sirve para comprobar las características del sistema que afectan a la compilación, configurando la compilación según estos valores, y que crea el archivo makefile).
  5. Ejecutar el comando make, encargado de la compilación.
  6. Ejecutar el comando sudo make install, que instala la aplicación en el sistema, o mejor aún, instalar checkinstall (via Aptitude), y ejecutar sudo checkinstall. Esta aplicación crea un paquete .deb de forma que no haya que compilarlos la próxima vez.

El uso de checkinstall tiene también la ventaja de que el sistema tendrá constancia de los programas instalados de esa forma, facilitando también su desinstalación.

He aquí un ejemplo completo de ejecución de este procedimiento:

$ sudo aptitude install libpanelapplet
$ tar xvzf sensors-applet-0.5.1.tar.gz
$ cd sensors-applet-0.5.1
$ ./configure --prefix=/usr
$ make
$ sudo checkinstall

Instalar paquetes DEB usando dpkg

dpkg es el programa base para manejar paquetes .deb. Con dpkg puedes instalar, remover y obtener información sobre cualquier paquete .deb. Pero, se debe ver a dpkg como una herramienta de sistema que trabaja en conjunto con apt-get. Si una dependencia no se satisface, dpkg fallará, por el contrario, herramientas como apt-get crearán una lista de dependencias para instalar todo tan automáticamente como sea posible. Es decir, con dpkg instalamos paquetes .deb que ya descargamos, porque dpkg no descarga nada.

Para instalar paquetes con dpkg usamos la opción -i o –install, ejemplo:

dpkg -i paquete.deb

Para verificar que un paquete se ha instalado podemos escribir en la terminal:

dpkg -l | grep 'chrome'

Entre las comillas colocamos una palabra clave para buscar el paquete, en este caso quiero verificar si se instaló Chrome. Si la terminal arroja una lista y antes del paquete muestra “ii” quiere decir que está instalado.

instalar paquetes deb con dkpg

Para desinstalar un paquete utilizando dpkg utilizamos la opción -r o –remove, ejemplo:

dpkg -r paquete.deb

Si queremos purgar la isntalaición, es decir borrar todos los rastros del programa, utilizamos -P:

dpkg -P paquete.deb

Instalación de un EXE:

Instalación amb Apt-Get:

apt-get

Nomes cal introduir la comanda apt-get install (nomdelprograma) per fer la instalacio amb apt-get

Solo hace falta introducir la comanda apt-get(nombre del programa) para hacer la instalacion con apt-get.

Instalaremos el programa aptitude:

aptitude

aptitude2

Una vez instalado desde esta ventana podremos acceder para ver todos los programas y paquetes instalados para gestionarlos.

Paquetes ubuntu:

comandoverpaquetes

Para buscar paquetes en ubuntu utilizaremos esta comanda y apareceran todos los que tenemos instalados.

Instalacion por entorno gràfico ubuntu:

ubuntusoftware

Accederemos directamente a el centro de software de ubuntu donde escogeremos el programa que queremos obtener una vez encontrado directamente lo descargaremos, una vez descargado nos aparecerá en la pestaña de instalado desde allí podremos quitar el programa en cualquier momento.

Desinstalar programario o gestionarlo en Windows.

desinstalaciowind

Registro Windows eliminar programas/mirar rastros de programas:

registro

Mirar de manera visual programas instalados en el disco:

programas

Programa portable + ccleaner

progportable2

Tiene como propósito mejorar el rendimiento de cualquier equipo que ejecute Microsoft Windows mediante la eliminación de los archivos innecesarios y las entradas inválidas del registro de Windows, con lo cual se recupera espacio desperdiciado en el disco y los accesos al registro se vuelven mucho más rápidos. También puede desinstalar programas desde su interfaz e inhabilitar la ejecución de aplicaciones en el inicio del sistema, para mejorar la velocidad de arranque y reducir la carga del sistema.

progportable3

Instalación Java:

instalarjava

instalarjava2

Hay que tener cuidado a la hora de instalar programario ya que si no nos damos cuenta y le damos a siguiente y instalamos programas no deseados.

Programa que utiliza java para funcionar:

Minecraft is a sandbox construction game, written in Java by Mojang, where you can build anything you can imagine. The game is available on Minecraft.net

captura

Diferentes tipos de paginas para descargar programario:

http://en.uptodown.com/ Pagina no legal

https://www.microsoft.com/es-es/ Pagina oficial legal

Comandos de limpieza (A través de la Terminal)

  • Cada vez que instalas desde Synaptic o actualizas tu Ubuntu, los paquetes que descargas de Internet quedan en /var/cache/apt/archives. Si no los borras, acumulan espacio que puede ser bastante útil. Si los quieres borrar completamente escribe sudo apt-get clean
  • Muchos programas que instalamos utilizan dependencias adicionales que descargan, y que muchas veces son inútiles. Lo peor de todo es que cuando desinstalas a veces se quedan ocupando espacio. Para saber cúales son y poder borrarlas tipea sudo apt-get autoremove
  • Cada vez que actualizamos nuestro Kernel, el antiguo queda ahí, y no se desinstala. Si queremos borrarlo, podemos hacerlo con sudo apt-get remove --purge linux-image-versión a desinstalar-generic. Si no sabemos cuál es la que queremos desinstalar, podemos listarlas con  dpkg --get-selections | grep linux-image

Programas de Limpieza

Fslint

fslint

Si eres aquellos usuarios desordenados que andan dejando carpetas vacías, archivos duplicados por todo el computador o ficheros temporales, Fslint es tu programa.

Con una interfaz amigable, te ayuda con eso y con muchas otras cosas más; entre ellas, borrar las vistas en miniatura de tus fotos (que se acumulan con cada dispositivo que montes), y que acumula una cantidad impresionante de basura.

Para instalarlo tipea en la terminal sudo apt-get install fslint. Podrás acceder a él desde Aplicaciones/Herramientas de Sistema/Fslint

5 Herramientas para eliminar residuos de programas desinstalados en Windows

Al desinstalar programas en Windows, en ocasiones quedan algunos restos en el sistema. Estos fragmentos o archivos, por lo regular, se quedan en el Registro y en las carpetas de instalación. El inconveniente con esto es que dichos restos pueden provocar algunos problemas, como por ejemplo si se quiere reinstalar una aplicación esta puede detectarse como que si ya estuviese instalada. También se puede ir acumulando una gran cantidad de éstos rastros y hacer que el sistema funcione más lento u ocupar mucho espacio del disco. Por estas razones siempre es bueno eliminar residuos de programas desinstalados.

Enlaces patrocinados:

Utilidades para eliminar residuos de programas desintalados

Si quieres eliminar los restos de programas desinstalados, la forma más fácil de hacerlo es empleando un programa desinstalador. A continuación te daré una lista con los desintaladores que puedes utilizar para remover los rastros de programas.

Resultado de imagen de ashampoo uninstaller

Ashampoo Uninstaller 5

Ashampoo Uninstaller 5 solía ser un software de pago, pero a partir de ahora lo puedes descargar y utilizar completamente gratis.desinstala programas o aplicaciones de forma efectiva, removiendo los residuos o restos que ocasionalmente son dejados por los programas desinstalados. Incorpora defragmentador de discos, limpiador del Registro, manejador de puntos de restauración y 12 módulos para el mantenimiento general de Windows, ayudándote a mantener tu PC limpia y funcionando a su mayor capacidad.

Paquetes MSI:

Windows Installer es un motor para la instalación, mantenimiento y eliminación de programas en plataformas Microsoft Windows.

Los paquetes MSI (Microsoft Installer) se definen como Microsoft, a saber, aquellos paquetes de software que contienen la información necesaria para automatizar su instalación, mini la intervención manual del usuario, ya que toda la información iría contenida en el propio fichero “msi”.

La información de instalación, y a menudo los archivos mismos, son empaquetados en paquetes de instalación, bases de datos estructuradas como OLE Structured Storage Files (almacenamiento estructurado de ficheros) y comúnmente conocido como “MSI files” por su extensión de archivo (comparar: .deb, RPM). Windows Installer es un avance significativo sobre su predecesor, Setup API. Dado que ofrece ciertas características nuevas como la interfaz gráfica de usuario, la generación automática de la secuencia de desinstalación y un poderoso despliegue de capacidades, Windows Installer representa una alternativa interesante para los instaladores independientes, permitiendo reemplazar las antiguas versiones de InstallShield y WISE.
Microsoft anima a terceras partes a usar Windows Installer como la base para entornos de instalación, de modo que sincronicen correctamente con otros instaladores y mantengan la base de datos interna de productos instalados consistente. Características importantes como rollback (deshacer, dar marcha atrás) y versioning (control de versiones) (ver DLL Hell) dependen de una consistencia interna de la base de datos para una operación fiable.

instalador-msi_

 

Links:

Desinstalar programa desde terminal:

http://elblogdeliher.com/como-desinstalar-un-programa-desde-la-terminal-en-ubuntu/

Eliminar rastro de programas instalados:

https://www.taringa.net/post/info/16749015/Eliminar-rastros-de-programa-desinstalado.html

Paquetes MSI en Servidor:

https://angeluse.wordpress.com/administracion-de-sistemas-operativos/windows/distribucion-msi-mediante-una-gpo/

Instal·lacions de sistemes operatius

Per començar explicaré  una mica que es la virtualització, que es VirtualBox i algunes funcions que aporta el programa.

Que es la virtualització:

La virtualització és un mecanisme que permet compartir una màquina física per executar diverses màquines virtuals. Aquestes màquines virtuals comparteixen els recursos lliures de CPU, memòria, disc i connexió de xarxa que d’altra manera estarien sense aprofitar esperant només puntes de treball.

Així doncs, el sistema operatiu original s’anomena host OS i els sistemes virtuals se’n diuen guest OS’s.

Aquest fet permet a la vegada poder executar aquestes màquines amb independència del maquinari. No cal reinstal·lar ni migrar un sistema per moure una màquina virtual.

En la informàtica, el de virtualització és un concepte ampli que es refereix a l’abstracció dels recursos d’una computadora.

Aquest terme és prou antic: s’ha utilitzat des d’abans del 1960, i ha sigut aplicat a diferents aspectes i àmbits de la informàtica, des de sistemes computacionals complets fins a capacitats o components individuals. El tema comú de totes les tecnologies de virtualització és l’ocultació dels detalls tècnics a través de l’encapsulació.

La virtualització crea una interface externa que amaga una implementació subjacent mitjançant la combinació de recursos en localitzacions físiques diferents, o per mitjà de la simplificació del sistema de control.

Tipus de Virtualització:

Virtualització completa: En aquest cas tenim una emulació completa dels components hardware, utilitzant el host OS com a proxy per utilitzar el hardware. Amb aquest tipus de virtualització podem obtenir funcionalitats com reserva de memòria, tindrem una CPU virtual. Per obtenir una virtualització completa podem utilitzar VMWare, VirtualBox.

Paravirtualització: D’altra banda, en aquest tipus de virtualització es pot executar diferents sistemes operatius de forma simultània. Les funcionalitats són les de tenir una memòria partida, una CPU partida, targetes de red separades. Per obtenir aquesta virtualització podem utilitzar Xen,UML.

Virtualització parcial: En aquest últim cas, es col·labora entre el host i els guests, utilitzant el mateix sistema operatiu, obtenint que es puguin tenir execucions simultànies de diverses instàncies del sistema operatiu, però aïllats. Així doncs, els hosts obtenen un accés directe al hardware. Per obtenir una virtualització parcial podem utilitzar OpenVZ, Solaris Containers, BSD Jails.

 

Que ofereix Virtual Box:

VirtualBox ofereix algunes funcionalitats interessants, com l’execució de màquines virtuals de forma remota, per mitjà del Remote Desktop Protocol (RDP), suport iSCSI, encara que aquestes opcions no estan disponibles a la versió OSE.

Pel que fa a l’emulació de maquinari, els discos durs dels sistemes convidats són emmagatzemats en els sistemes amfitrions com arxius individuals en un contenidor anomenat Virtual Disk Image, incompatible amb els altres programaris de virtualització.

Una altra de les funcions que presenta és la de muntar imatges ISO com unitats virtuals òptiques de CD o DVD, o com un disquet.

Té un paquet de controladors que permeten acceleració en 3D, pantalla completa, fins a 4 plaques PCI Ethernet (8 si s’utilitza la línia d’ordres per configurar-les), integració amb teclat i ratolí.

Per instal·lar mes d’un sistema operatiu es necessari un gestor d’arrancada per poder escollir i gestionar el sistema amb el que volem arrancar.

Multiarranque: És la capacitat d’un ordinador per poder tenir i iniciar amb més d’un sistema operatiu funcionant en un mateix disc rígid o equip.

En arrencar l’ordinador amb doble arrencada, el sistema preguntarà a l’usuari quin dels sistemes instal·lats vol utilitzar, i passada aquesta etapa començarà la càrrega de “només” aquest sistema en aquesta oportunitat. La capacitat de triar el sistema a arrencar està atorgada pel Gestor d’arrencada (o Boot loader).

Usos:

L’arrencada dual es troba en moltes situacions, com aquelles en què es necessita executar aplicacions que corren en diferents sistemes operatius en la mateixa màquina. Una configuració d’arrencada dual permetrà a un usuari utilitzar totes les seves aplicacions en un sol ordinador.

Una altra ocasió per establir un sistema d’arrencada dual es produeix, durant l’aprenentatge del maneig d’un nou sistema operatiu, sense abandonar completament l’antic. L’arrencada dual permet a una persona conèixer el nou sistema, configurar totes les aplicacions necessàries i migrar les dades abans de realitzar el pas final d’eliminar el sistema operatiu antic. Per exemple, els nous usuaris de GNU / Linux que migren des de Microsoft Windows, normalment comencen creant un sistema d’arrencada dual, el que els permet provar GNU / Linux sense perdre la funcionalitat i preferències ja establertes en Windows. Això és possible utilitzant un carregador d’arrencada que pot arrencar més d’un sistema operatiu, tal com NTLDR, LILO o GRUB.

L’arrencada dual també pot ajudar als desenvolupadors de programari en situacions que requereixen utilitzar diversos sistemes operatius per a desenvolupament i proves. Tenir un d’aquests sistemes d’arrencada en una màquina pot ajudar a reduir de forma considerable els costos de maquinari. Cal notar que la reducció en costos maquinari es compensen per l’augment del cost de l’administració de sistemes, així com per la no disponibilitat del programari que no s’executa en cada moment, en estar funcionant el sistema operatiu que no li correspon. Una altra solució a aquest problema és la utilització d’aplicacions de màquines virtuals per emular un altre ordinador des del sistema operatiu triat com a base.

Possibles problemes:

Poden ocórrer problemes d’incompatibilitat entre diferents sistemes operatius que comparteixen el mateix disc dur; Un sistema operatiu pot no ser capaç de reconèixer el sistema de fitxers (filesystem) de l’altre i intentar formatar al seu propi sistema de fitxers, eliminant la informació existent. Això es pot evitar utilitzant diversos discos durs o particions dels existents per permetre múltiples sistemes de fitxers. També poden no ser reconeguts els perifèrics d’entrada.

Virtual Box + Instal·lacions S.O:

configuracio

Quan volem configurar opcions de la nostra maquina accedirem a la configuració, això ens permetrà canviar opcions de pantalla , administrar discos , àudio , opcions de xarxa, gestionar els ports de serie + USB , les carpetes compartides i per últim la nostra Interfície.

opcions

En el apartat de “Archivo” trobarem les opcions necesaries per gestionar archius, importar serveis virtualitzats o exportar-los y comprobar actualitzacions de Virtual Box .

preferencias

A l’ apartat de preferencies trobarem el directori on es troba tot, l’entrada de tecles on trobarem una drecera de tecles per a configurar,  per configurar la cerca d’actualitzacions, canviar el idioma, la configuració de pantalla, la configuració de xarxa i per ultim les extensions + proxys.

opcionsdemaquina

A l’apartat de màquina trobarem Totes les opcions sobre les maquines virtuals on les crearem, afegirem, clonarem i fins i tot eliminar-les entre moltes altres coses.

Crear Maquina Virtual (Virtual Box) i instal·lar Windows 7:

Per instalar una maquina virtual i windows 7 seguirem els pasos de les captures fins a arribar al final.

Instal·lació MS-DOS:

ms2

Per a instal.lar el sistema MS – Dos tenim que seleccionar poc a poc les particions de la ISO per anar avançant la instalació un cop fet ja tenim l’MS-Dos instalat.

Instantaneas MS-Dos:

El pase de diapositivas requiere JavaScript.

Les instantaneas son unes captures que el que fan es guardar el que tenies fins aquell punt, per a restaurarla nomes tens que seleccionar la que vols i ja ho tindras com ho tenies. En el meu cas he posat una comanda que es diu Proba Instantanea i el que fa es restaurarme aquesta comanda.

Clonació de una maquina virtual:

El pase de diapositivas requiere JavaScript.

Clonar una maquina virtual es molt util per fer probes o per a tindre una igual per no tornar a instalar el mateix sistema operatiu o fins i tot per pasar-la a un amic per fer una activitat.

Guardar  l’estat de la maquina:

EstadoMaquina.PNG

A l’apagar una maquina virtual ens dona l’opcio de guardar l’estat de la maquina que el que fa es com suspendre tot el que estas fent fins que la tornis a iniciar, es bastant útil ja que si apagues una maquina i la vols fer servir mes tard o un altre dia tindras que tornar a obrir-lo tot.

Conectar dos Maquinas Virtuals entre si:

El pase de diapositivas requiere JavaScript.

Primer de tot crearem o utilitzarem 2 maquines virtuals que ja teniem , les posarem en xarxa interna per a que es detectin mutuament, les afegirem les IP corresponents per a que estiguin en la mateixa xarxa interna, un cop configurat anirem al tallafocs i afegirem una regla de entrada anomenada PING per a que ens permeti fer ping entre les dues maquines virtuals.

Instalació Dual:

dual

Per fer una instalació dual necesitarem particionar el disc d’una maquina virtual que es pot fer mentre instalarem el windows7 o un cop ja instalat, a continuacio apagarem l’equip i insertarem la ISO del Ubuntu i seguirem els pasos de la instalació fins que arrivem a la imatge que tenim aqui, a la imatge seleccionarem algo mas on ens sortiran les particions i tenim que seleccionar on el volem posar. Al link que hi ha a continuació esta molt millor explicat.

http://xombit.com/2012/09/como-instalar-dos-sistemas-operativos-en-un-mismo-ordenador 

Detectar el teu USB a les maquines virtuals:

El pase de diapositivas requiere JavaScript.

Vas a la configuració USB de la maquina que vols que el detecti y l’afegeixes amb el boto + un cop fet aixo ja te el detectara  dins de la maquina virtual.

Compartir Carpetes Virtual Box:

El pase de diapositivas requiere JavaScript.

guestad

Istalarem les guest aditions per a poder realitzar l’opcio de compartir carpetes ja que interactua amb la nostra maquina real, el que fa es compartir una carpeta de la nostra maquina real amb la de la virtual box.

 

 

Arquitectura i funcions dels sistemes operatius

Evolució històrica dels SO:

Resultat d'imatges de linea de tiempo sistemas operativos

Resultat d'imatges de timeline windows 10

La dècada de 1940: A finals de la dècada de 1940, amb el que es podria considerar l’aparició de la primera generació d’ordinadors en el món, s’accedia directament a la consola de l’ordinador des de la qual s’actuava sobre una sèrie de micro interruptors que permetien introduir directament el programa a la memòria de l’ordinador.

La dècada de 1950: A principis dels anys 50 amb l’objecte de facilitar la interacció entre persona i ordinador, els sistemes operatius fan una aparició discreta i bastant simple, amb conceptes tals com el monitor resident, el procés per lots i l’emmagatzematge temporal. Monitor resident: El seu funcionament era bastant simple, es limitava a carregar programes a la memòria, llegint-los d’una cinta o de targetes perforades, i executar-los. El problema era trobar una forma d’optimitzar el temps entre la retirada d’un treball i el muntatge del següent.

Processament per lots: Com a solució per optimitzar, en una mateixa cinta o conjunt de targetes, es carregaven diversos programes, de manera que s’executessin un a continuació d’un altre sense perdre tot just temps en la transició.

Emmagatzematge temporal: El seu objectiu era disminuir el temps de càrrega dels programes, fent simultània la càrrega del programa o la sortida de dades amb l’execució de la següent tasca. Per a això s’utilitzaven dues tècniques, el buffering i el spooling.

La dècada de 1960: En els anys 60 es van produir canvis notoris en diversos camps de la informàtica, amb l’aparició del circuit integrat la majoria orientats a seguir incrementant el potencial dels ordinadors. Per a això s’utilitzaven tècniques d’allò més diverses.

Multiprogramació
En un sistema “multiprogramat” la memòria principal alberga a més d’un programa d’usuari. La CPU executa instruccions d’un programa, quan el que es troba en execució realitza una operació d’E / S; en lloc d’esperar a que acabi l’operació d’E / S, es passa a executar un altre programa. Si aquest realitza, al seu torn, una altra operació d’E / S, es manen les ordres oportunes al controlador, i passa a executar-se un altre. D’aquesta forma és possible, tenint emmagatzemat un conjunt adequat de tasques en cada moment, utilitzar de manera òptima els recursos disponibles.

Temps compartit
Article principal: Temps compartit
En aquest punt tenim un sistema que fa bon ús de l’electrònica disponible, però emmalalteix la manca d’interactivitat; per aconseguir-la s’ha de convertir en un sistema multiusuari, en el qual hi ha diversos usuaris amb un terminal en línia, utilitzant la manera d’operació de temps compartit. En aquests sistemes igual que a la multiprogramació. Però, a diferència d’aquesta, quan un programa porta cert temps executant el sistema operatiu el deté perquè s’executi una altra aplicació.

Temps real
Aquests sistemes s’usen en entorns on s’han d’acceptar i processar en temps molt breus un gran nombre de successos, majoritàriament externs a l’ordinador. Si el sistema no respecta les restriccions de temps en què les operacions han de lliurar el seu resultat es diu que ha fallat. El temps de resposta al seu torn ha de servir per resoldre el problema o fet plantejat. El processament d’arxius es fa d’una forma contínua, ja que es processa el fitxer abans que entre el següent, els seus primers usos van ser i continuen sent en telecomunicacions.

Multiprocessador
Disseny que no es troben en ordinadors monoprocessador. Aquests problemes deriven del fet que dos programes poden executar simultàniament i, potencialment, poden interferir-se entre si. Concretament, pel que fa a les lectures i escriptures en memòria. Hi ha dues arquitectures que resolen aquests problemes:

L’arquitectura NUMA, on cada processador té accés i control exclusiu a una part de la memòria. L’arquitectura SMP, on tots els processadors comparteixen tota la memòria. Aquesta última ha de lidiar amb el problema de la coherència de cau. Cada microprocessador té la seva pròpia memòria cache local. De manera que quan un microprocessador escriu en una direcció de memòria, ho fa únicament sobre la seva còpia local en memòria cau. Si un altre microprocessador té emmagatzemada la mateixa adreça de memòria en el seu cau, resultarà que treballa amb una còpia obsoleta de la dada emmagatzemada.

Perquè un multiprocessador operi correctament necessita un sistema operatiu especialment dissenyat per a això. La majoria dels sistemes operatius actuals posseeixen aquesta capacitat.

La dècada de 1970:

MultiprograSistemas operatius desenvolupats [modifica]
A més de l’Atlas Supervisor i l’US / 360, els anys 1970 van marcar l’inici d’UNIX, a mitjans dels 60 apareix Multics, sistema operatiu multiusuari – multitasca desenvolupat pels laboratoris Bell d’AT & T i Unix, convertint-lo en un dels pocs SOTA escrits en un llenguatge d’alt nivell. En el camp de la programació lògica es va donar a llum la primera implementació de Prolog, i en la revolucionària orientació a objectes, Smalltalk.

Inconvenients dels Sistemes operatius [modifica]
Es tractava de sistemes grans, complexos i costosos, ja que abans no s’havia construït res similar i molts dels projectes desenvolupats van acabar amb costos molt per sobre del pressupost i molt després del que es marcava com a data de finalització. A més, tot i que formaven una capa entre el maquinari i l’usuari, aquest havia de conèixer un complex llenguatge de control per realitzar els seus treballs. Un altre dels inconvenients és el gran consum de recursos que ocasionaven, a causa dels grans espais de memòria principal i secundària ocupats, així com el temps de processador consumit. És per això que es va intentar posar l’accent en millorar les tècniques ja existents de multiprogramació i temps compartit.

Sistemes operatius desenvolupats [modifica]
MULTICS (Multiplexed Informació i Computing Service)
BDOS (Basic Disk Operating System): Traductor de les instruccions en trucades a la BIOS.
CP / M: (Control Program for Microcomputers) va ser un sistema operatiu desenvolupat per Gary Kildall per al microprocessador Intel 8080 (els Intel 8085 i Zilog Z80 podien executar directament el codi del 8080, encara que el normal era que es lliurés el codi reconstruït localment per al microprocessador de la màquina). Es tractava del sistema operatiu més popular entre els ordinadors personals en els anys 70. Encara que va ser modificat per executar-se en un IBM PC, el fet que IBM triés MS-DOS, en fracassar les negociacions amb Digital Research, va fer que l’ús de CP / M disminuís fins fer-lo desaparèixer. CP / M originalment significava Control Program / Monitor. Més tard va ser renombrado a Control Program for Microcomputers. En l’època, la barra inclinada (/) tenia el significat de “dissenyat per a”. No obstant això, Gary Kildall va redefinir el significat de l’acrònim poc després. CP / M es va convertir en un estàndard d’indústria per als primers micro-ordinadors.
El fet que, anys després, IBM triés per als seus PC a MS-DOS va suposar el seu major fracàs, pel que va acabar desapareixent.

La dècada de 1980:

Amb la creació dels circuits LSI (integració a gran escala), xips que contenien milers de transistors en un centímetre quadrat de silici, va començar l’auge dels ordinadors personals. En aquests es va deixar una mica de banda el rendiment i es va buscar més que el sistema operatiu fora amigable, sorgint menús, i interfícies gràfiques. Això reduïa la rapidesa de les aplicacions, però es tornaven més pràctics i simples per als usuaris. En aquesta època, van seguir utilitzant-llenguatges ja existents, com Smalltalk o C, i van néixer altres nous, dels quals es podrien destacar: C ++ i Eiffel dins el paradigma de l’orientació a objectes, i Haskell i Miranda en el camp de la programació declarativa . Un avanç important que es va establir a mitjans de la dècada de 1980 va ser el desenvolupament de xarxes de computadores personals que corrien sistemes operatius en xarxa i sistemes operatius distribuïts. En aquesta escena, dos sistemes operatius eren els majoritaris: MS-DOS (Micro Soft Disk Operating System), escrit per Microsoft per a IBM PC i altres ordinadors que utilitzaven la CPU Intel 8088 i els seus successors, i UNIX, que dominava en els ordinadors personals que feien ús del Motorola 68000.

SunOS
Article principal: SunOS
SunOS va ser la versió del sistema operatiu derivat de Unix i BSD desenvolupat per Sun Microsystems per a les seves estacions de treball i servidors fins al principi dels anys 1990. Aquesta estava basada en els UNIX BSD amb alguns afegits dels System V UNIX en versions posteriors.

SunOS 1.0 estava basada bàsicament en BSD 4.1 i es va publicar en 1982. SunOS 2.0, que va sortir el 1985, usava BSD 4.2 com una base i introduïa una capa de sistema de fitxers virtual (VFS) i el protocol NFS. SunOS 3.0 coincidia amb el llançament de la sèrie Sun-3 el 1986 i incorporava diverses utilitats de System V. SunOS 4.0, que va sortir el 1989, va migrar a la base de BSD 4.3, va introduir un nou sistema de memòria virtual, enlazamiento dinàmic i una implementació de l’arquitectura System V STREAMS I / O.

SunOS 5.0 i les versions posteriors estan basades en UNIX System V Release 4.

MS-DOS
Article principal: MS-DOS
El 1981 Microsoft va comprar un sistema operatiu anomenat QDOS que, després de realitzar unes poques modificacions, es va convertir en la primera versió de MS-DOS (Micro Soft Disk Operating System). A partir d’aquí es van succeir una sèrie de canvis fins arribar a la versió 7.1, versió 8 en Windows Milenium, a partir de la qual MS-DOS va deixar d’existir com un component del sistema operatiu.

Macintosh
Article principal: Macintosh
El llançament oficial de l’ordinador Macintosh al gener de 1984, al preu d’US $ 1,995 (després canviat a $ 2,495 $) [1]. Incloïa el seu sistema operatiu Mac OS la característiques noves era una interfície gràfica d’usuari (Graphic User Interface), Multitasques i Mouse. Va provocar diferents reaccions entre els usuaris acostumats a la línia d’ordres i alguns ratllant l’ús del Mouse com a joguina.

AmigaOS
Article principal: AmigaOS
AmigaOS és el nom que rep el conjunt de la família de gestors de finestres i ROMs que incloïen per defecte els ordinadors personals Commodore Amiga com a sistema operatiu. Va ser desenvolupat originalment per Commodore International, i inicialment presentat el 1985 juntament amb l’Amiga 1000.

OS / 2
Article principal: OS / 2
OS / 2 és un sistema operatiu d’IBM que va intentar succeir a DOS com a sistema operatiu de les computadores personals. Es va desenvolupar inicialment de manera conjunta entre Microsoft i IBM, fins que la primera va decidir seguir el seu camí amb el seu Windows i IBM es va ocupar en solitari d’OS / 2.

OS / 2 ja no és comercialitzat per IBM, i el suport estàndard d’IBM per OS / 2 es va suspendre el 31 de desembre de 2006. S’ha mantingut des de llavors amb relativament poques noves característiques sota el nom eComStation.

La dècada de 1990:

BeOS
Article principal: BeOS
BeOS és un sistema operatiu per a CP desenvolupat per Be Incorporated el 1990, orientat principalment a proveir alt rendiment en aplicacions multimèdia. Tot i la creença comuna fomentada per la inclusió de la interfície d’ordres Bash en el sistema operatiu, el disseny de BeOS no estava basat en UNIX.

Originalment (1995-1996) el sistema operatiu corria sobre el seu propi maquinari, conegut com BeBox. Més tard (1997) va ser estès a la plataforma PowerPC i finalment (1998) es va afegir compatibilitat amb processadors x86.

GNU / Linux
Article principal: GNU / Linux
Aquest sistema pel que sembla és una versió millorada d’Unix, basat en l’estàndard POSIX, un sistema que en principi treballava en mode ordres. Avui dia disposa de Finestres, gràcies a un servidor gràfic i a gestors de finestres com KDE, GNOME entre molts. Recentment GNU / Linux disposa d’un aplicatiu que converteix les finestres en un entorn 3D com ara Beryl o Compiz. El que permet utilitzar Linux d’una forma visual atractiva.

Hi ha moltes distribucions actuals de GNU / Linux (Debian, Fedora, Ubuntu, Slackware, etc.) on totes elles tenen en comú que ocupen el mateix nucli Linux. Dins de les qualitats de GNU / Linux es pot caracteritzar el fet que la navegació a través de la web és sense regs de ser afectada per virus, això a causa del sistema de permisos implementat, el qual no deixa córrer cap aplicació sense els permisos necessaris , permisos que són atorgats per l’usuari. A tot això se suma que els virus que vénen en dispositius desmuntables tampoc afecten el sistema, a causa del mateix sistema de permisos.

Solaris
Article principal: Solaris (sistema operatiu)
Solaris és un sistema operatiu de tipus Unix desenvolupat des de 1992 inicialment per Sun Microsystems i actualment per Oracle Corporation com a successor de SunOS. És un sistema certificat oficialment com a versió d’Unix. Funciona en arquitectures SPARC i x86 per a servidors i estacions de treball.

Microsoft Windows NT
Article principal: Windows NT
Windows NT és una família de sistemes operatius produïts per Microsoft, de la qual la primera versió va ser publicada el juliol de 1993.

Prèviament a l’aparició del famós Windows 95 l’empresa Microsoft va concebre una nova línia de sistemes operatius orientats a estacions de treball i servidor de xarxa. Un sistema operatiu amb interfície gràfica pròpia, estable i amb característiques similars als sistemes de xarxa UNIX. Les lletres NT provenen de la designació del producte com “Tecnologia Nova” (New Technology).

Les versions publicades d’aquest sistema són: 3.1, 3.5, 3.51 i 4.0. A més, Windows NT es distribuïa en dues versions, depenent de la utilitat que se li anés a donar: Workstation per ser utilitzat com a estació de treball i Server per ser utilitzat com a servidor.

FreeBSD
Article principal: FreeBSD
FreeBSD és un sistema operatiu multiusuari, capaç d’efectuar multitasca amb apropiació i multiprocés en plataformes compatibles amb múltiples processadors; el funcionament de FreeBSD està inspirat en la variant 4.4 BSD-Lite d’UNIX. Encara que FreeBSD no pot ser pròpiament anomenat UNIX, en no haver adquirit la deguda llicència de The Open Group, FreeBSD si està fet per ser compatible amb la norma POSIX, igual que diversos altres sistemes “clons de UNIX”.

El sistema FreeBSD inclou el nucli, l’estructura de fitxers del sistema, biblioteques de l’API de C, i algunes utilitats bàsiques. La versió 6.14 va portar importants millores com més suport per a dispositius Bluetooth i controladors per a targetes de so i xarxa.

La versió 7.0, llançada el 27 de febrer de 2008, inclou compatibilitat amb el sistema d’arxius ZFS de Sun i a l’arquitectura ARM, entre d’altres novetats.

La distribució més notable és PC-BSD això va ser veritat

Microsoft Windows
Article principal: Microsoft Windows
Windows és el nom d’una família de sistemes operatius desenvolupats i venuts per Microsoft basat en MS-DOS. Windows mai va ser realment un Sistema Operatiu amb veritable entorn gràfic fins a Windows 95. Fins a la versió 3.11 Windows va ser un entorn d’escriptori per a MS-DOS.

Windows 95 és un sistema operatiu amb interfície gràfica d’usuari híbrid d’entre 16 i 32 bits. Va ser llançat al mercat el 24 d’agost de 1995 per l’empresa de programari Microsoft amb notable èxit de vendes. Durant el seu desenvolupament es va conèixer com Windows 4 o pel nom clau Chicago. Aquesta sèrie de Windows va acabar amb Windows Me.

ReactOS
Article principal: ReactOS
ReactOS (React Operating System) és un sistema operatiu de codi obert destinat a aconseguir la compatibilitat binària amb aplicacions de programari i controladors de dispositius fets per Microsoft Windows NT versions 5.x en endavant (Windows XP i els seus successors).

El 1996 un grup de programadors i desenvolupadors de programari lliure van començar un projecte anomenat FreeWin95 el qual consistia a implementar un clon de Windows 95. El projecte va estar sota discussió pel disseny del sistema ja havent desenvolupat la capa compatible amb MS-DOS, però lamentablement aquesta va ser una situació que no es va completar. Per 1997 el projecte no havia llançat cap versió, pel que els membres d’aquest, coordinats per Jason Filby, van poder reviure-ho. Es va decidir canviar el nucli del sistema compatible amb MS-DOS i d’ara en endavant basar-lo en un compatible amb Windows NT, i així el projecte va poder seguir endavant amb el nom actual de ReactOS, que va començar al febrer de 1998, desenvolupant les bases del nucli i alguns drivers bàsics.

FreeDOS
Article principal: FreeDOS
FreeDOS és un projecte que aspira a crear un sistema operatiu lliure que sigui totalment compatible amb les aplicacions i els controladors de MS-DOS.

El programa ja ha assolit un alt grau de maduresa i té algunes característiques que no existien en MS-DOS. Alguns comandaments de FreeDOS són idèntics o millors que els seus equivalents de MS-DOS, però encara falten alguns del sistema operatiu original.

L’intèrpret de línia d’ordres usat per FreeDOS es diu FreeCOM.

La dècada de 2000:

MorphOS
Article principal: MorphOS
MorphOS és un sistema operatiu, en part propietari i en part de codi obert, produït per a ordinadors basats en els processadors PowerPC (PPC). El sistema operatiu en si és propietari, però moltes de les seves biblioteques i altres components són de codi obert, com Ambient (la interfície de l’escriptori). La papallona blava és el logotip característic d’aquest sistema operatiu. Està basat en el Micronucli de Quark.

Darwin
Article principal: Darwin (sistema operatiu)
Darwin és el sistema subjacent en Mac OS X, la primera versió final va sortir en l’any 2001 per funcionar en ordinadors Macintosh.

Integra el micronucli XNU i serveis de sistema operatiu de tipus Unix basats en BSD 4.4 (en particular FreeBSD) que proporcionen una estabilitat i un rendiment més gran que el de versions anteriors de Mac OS. Es tracta d’una evolució del sistema operatiu NEXTSTEP (basat en Mach 2.5 i codi BSD 4.3) desenvolupat per NeXT el 1989 comprat per Apple Computer al desembre de 1996.

Darwin proporciona al Mac OS X prestacions modernes, com la memòria protegida, la multitasca per desallotjament o expulsiva, la gestió avançada de memòria i el multiprocés simètric.

mac OS
Article principal: OS X
mac OS, abans anomenat Mac OS X, és un sistema operatiu basat en Unix, desenvolupat, comercialitzat i venut per Apple Inc.

La primera versió del sistema va ser Mac OS X Server 1.0 en 1999, i pel que fa a l’escriptori, va ser Mac OS X v10.0 «Cheetah» (publicada el 24 de març de 2001).

La variant per a servidors, Mac OS X Server, és arquitectònicament idèntica a la seva contrapart per a escriptori, a més d’incloure eines per administrar grups de treball i proveir accés als serveis de xarxa. Aquestes eines inclouen un servidor de correu, un servidor Samba, un servidor LDAP i un servidor de domini entre d’altres.

haiku
Article principal: Haiku (sistema operatiu)
Haiku és un sistema operatiu de codi obert actualment en desenvolupament que se centra específicament en la informàtica personal i multimèdia. Inspirat per BeOS (Be Operating System), Haiku aspira a convertir-se en un sistema ràpid, eficient, fàcil d’usar i fàcil d’aprendre, sense descuidar la seva potència per als usuaris de tots els nivells.

OpenSolaris
Article principal: OpenSolaris
OpenSolaris va ser un sistema operatiu lliure distribuït el 2005 a partir de la versió privativa de Solaris de Sun Microsystems, ara part d’Oracle Corporation. OpenSolaris és també el nom d’un projecte iniciat el 2005 per Sun per construir i desenvolupar una comunitat d’usuaris al voltant de les tecnologies del sistema operatiu del mateix nom. Després de l’adquisició de Sun Microsystems, l’agost de 2010, Oracle va decidir interrompre la publicació i distribució d’OpenSolaris, així com el seu model de desenvolupament, basat en la disponibilitat de versions de desenvolupament compilades cada dues setmanes i versions estables cada sis mesos. No obstant això, els termes de la seva llicència lliure no han estat modificats, de manera que el codi font afectat per ella serà publicat quan Oracle publiqui noves versions de Solaris.

La dècada de 2010:

Illumos
Article principal: Illumos
Illumos és un projecte de programari lliure derivat d’OpenSolaris. Va ser anunciat per conferència web des de Nova York el 3 d’agost de 2010. El nom del projecte és un neologisme procedent del llatí “Illum” (la llum) i de “OS” (operating system, sistema operatiu).

Es tracta del codi base a partir del qual qualsevol podrà crear la seva pròpia distribució de programari basada en el sistema operatiu OpenSolaris. Però Illumos no és una distribució, ni una bifurcació (fork), almenys de moment, en la mesura que no pretén separar-se del tronc principal, sinó un derivat de la “consolidació” OS / Net (més coneguda com ON), que consisteix bàsicament en el codi font del nucli (SunOS), els controladors, els serveis de xarxa, les biblioteques del sistema i les ordres bàsiques del sistema operatiu. Raymer Rodriguez Lucas 2016

OpenIndiana
Article principal: OpenIndiana
OpenIndiana És un sistema operatiu tipus Unix alliberat com a programari lliure i de codi obert. És una bifurcació d’OpenSolaris concebuda després de la compra de Sun Microsystems per part d’Oracle i té com a objectiu continuar amb el desenvolupament i la distribució del codi base d’OpenSolaris. El projecte opera sota el patrocini de la Illumos Foundation (Fundació Illumos). L’objectiu declarat del projecte és convertir-se en la distribució d’OpenSolaris de facto instal·lada en servidors de producció on es requereixen solucions de seguretat i errors de forma gratuïta.

Actualitat:

Resultat d'imatges de sistemas operativos actualidad

Sistema operatiu mes actual:

Windows 10:  La primera presentació a l’abril de 2014 a la Build Conference, per ser llençat a mitjans de 2015, i actualment està en beta de testeig a través del programa Windows Insider. Durant el seu primer any de disponibilitat, les actualitzacions a Windows 10 s’oferiran sense cost per als usuaris de Windows 7 i Windows 8.1 amb avantatges de Windows original.

Windows 10.png

LINK INFORMACIÓ :http://tallersistop.blogspot.com.es/2010/05/historia-evolucion-y-generaciones-de.html

LINK WIKIPEDIA: https://es.wikipedia.org/wiki/Historia_de_los_sistemas_operativos#La_d.C3.A9cada_de_1940

LINK PREZI :https://prezi.com/evy22tgl7mhm/origen-y-evolucion-de-los-sistemas-operativos/

Què entenem quan parlem d’arquitectura d’un sistema operatiu?

Arquitectura del Sistema Operatiu Linux

L’arquitectura del sistema operatiu Linux es divideix en tres nivells:

  • El nivell d’usuari, on s’executen tots els processos d’usuaris, sense capacitat per executar les instruccions més privilegiades del processador.
  • El nivell del nucli, és el privilegiat del processador on poden executar-se totes les seves instruccions sense restriccions.
  • El nivell de maquinari, corresponent al maquinari específic connectat al sistema.

La comunicació entre els processos d’usuari i el nucli es realitza a través de la llibreria del sistema, que genera una interrupció programari cada vegada que realitza una crida al sistema per obtenir un servei del nucli.

El nucli o nucli de linux es pot definir com el cor d’aquest sistema operatiu. És l’encarregat de que el programari i el maquinari de l’ordinador puguin treballar junts.

Les funcions més importants del mateix, encara que no les úniques, són:

  • Administració de la memòria per a tots els programes i processos en execució.
  • Administració del temps de processador que els programes i processos en execució utilitzen.
  • És l’encarregat que puguem accedir als perifèrics / elements del nostre ordinador d’una manera còmoda.

Arquitectura del Sistema Operatiu Windows

Un Sistema Operatiu seriós, capaç de competir en el mercat amb altres com Unix que ja tenen una posició privilegiada, pel que fa a resultats, ha de tenir una sèrie de característiques que li permetin guanyar-se aquest lloc. Algunes d’aquestes són:

  • Que corri sobre múltiples arquitectures de maquinari i plataformes.
  • Que sigui compatible amb aplicacions fetes en plataformes anteriors, és a dir que correguessin la majoria de les aplicacions existents fetes sobre versions anteriors a l’actual, ens referim en aquest cas particular a les de 16 bits de MS-DOS i Microsoft Windows 3.1.
  • Compleixi els requisits governamentals per POSIX (Portable Operating System Interface for Unix).
  • Reuneixi els requisits de la indústria i del govern per a la seguretat del sistema operatiu.
  • Sigui fàcilment adaptable al mercat global suportant codi Unicode.
  • Sigui un sistema que corri i balancegi els processos de forma paral·lela en diversos processadors alhora.
  • Sigui un Sistema Operatiu de memòria virtual.

Arquitectura del Sistema Operatiu Mac

El Mac OS X posseeix una arquitectura modular que es construeix a partir de quatre components bàsics: el sistema operatiu central Darwin, un conjunt d’estructures d’aplicacions, sistemes de gràfics basats en estàndards i la interfície d’usuari Aqua.

  • Aqua: és la interfície d’usuari creada per Apple per al Mac OS X; utilitza colors, transparències i animacions per augmentar la funcionalitat i la coherència del sistema i de les aplicacions.
  • Estructures: el Mac OS X incorpora un conjunt d’estructures d’aplicacions que permet treballar amb desenvolupadors de diferents comunitats. Cocoa és un conjunt d’estructures orientades a objectes dissenyat per agilitzar el desenvolupament d’aplicacions, ja que permet afegir potents interfícies d’usuari gràfiques de Aqua al programari UNIX existent i crear aplicacions completament noves des de zero. Carbon està concebut per a simplificar la migració a aquells desenvolupadors que volen fer una transició de les seves aplicacions del Mac OS 9 al Mac OS X. Java permet el desenvolupament i l’execució de programes multiplataforma Java 2 Edició Estàndard en Mac OS X, inclosos els que estan programats amb Java Developer Kit (JDK) 1.4.1.
  • Gràfics: el sistema de gràfics del Mac OS X es compon de tres potents tecnologies basades en estàndards que estan totalment integrades en el sistema operatiu i proporcionen serveis a nivell de sistema. Quartz 2D és una llibreria de generació de gràfics d’alt rendiment basada en l’estàndard multiplataforma PDF (Portable Document Format) d’Adobe. Permet visualitzar i imprimir gràfics i textos suavitzats d’alta qualitat i proporciona suport d’última generació per a les tipografies OpenType, PostScript i TrueType. OpenGL és l’estàndard del mercat per a visualitzar formes i textures tridimensionals. El Mac OS X incorpora una implementació totalment estandarditzada, optimitzada i integrada. El programari per a mitjans digitals QuickTime proveeix un entorn totalment estandarditzat per crear, reproduir i generar vídeo (MPEG-4), àudio (AAC o Codificació d’àudio Avançada) i imatges (JPEG 2000 i altres formats).
  • Darwin: sota la interfície de fàcil ús i els sorprenents gràfics del Mac OS X subjau Darwin, una base UNIX sòlida de codi obert construïda a partir de l’aplicació de tecnologies àmpliament contrastades com FreeBSD, Mach, Apache i gcc. Darwin és un sistema operatiu complet, comparable a Linux o FreeBSD, en el qual pot utilitzar-se l’entorn de línies de comandament, xarxa, llibreries i nucli amb el qual estan familiaritzats els usuaris d’UNIX.

LINK INFO: https://prezi.com/pzckpn_jdt5o/arquitectura-del-sistema-operativo/

http://users.dcc.uchile.cl/~jpiquer/Docencia/SO/aps/node16.html

Què és el nucli d’un sistema operatiu?

Un nucli del sistema operatiu (kernel ), en informàtica sovint només nucli, és la part fonamental d’un sistema operatiu. És el programari responsable de facilitar als diversos programes accés segur al maquinari de l’ordinador. Ja que hi ha molts programes i l’accés al maquinari és limitat, el nucli també s’encarrega de decidir quin programa podrà fer ús d’un dispositiu i durant quant de temps, cosa coneguda com a multiplexat. Accedir al maquinari directament pot ser realment complex, per això els nuclis solen implementar una sèrie d’abstraccions del maquinari. Això permet amagar la complexitat, i proporciona una interfície neta i uniforme al maquinari subjacent, facilitant-ne l’ús per part del programador.

Resultat d'imatges de kernel

El kernel conecta l’aplicació de software al maquinari d’un ordinador.

Tipus de nuclis:

  • Els Nuclis monolítics faciliten Abstraccions del maquinari subjacent realment potents i diverses.
  • Els micronuclis (o microkernel) proporcionin un petit conjunto d’Abstraccions simples del maquinari, i utilitzen els aplicacions anomenades Servidors per a oferir 1 funcionalitat major.
  • Els híbrids (micronuclis modificats) són Molt semblants ALS micronuclis purs; però inclouen codifica addicional a l’espai de Nucli per tal que s’executi més rapidament.
  • Els exonuclis no facilitin cap abstracció; però permeten l’Ús de biblioteques que proporcionin una major funcionalitat Gràcies a l’accés directe o quasi directe al maquinari.

Nuclis monolítics

El plantejament monolític defineix una interfície virtual d’alt nivell sobre el maquinari, amb un conjunt de primitives ocrides al sistema que implementen serveis del sistema operatiu com ara gestió de processos, concurrència i gestió de memòria en diferents mòduls que s’executen en mode protegit.

Fins i tot si cada mòdul està separat de la resta, la integració del codi és molt forta, i és difícil fer-la bé. A més, com que tots els mòduls s’executen en el mateix mode, un error en un d’ells pot penjar tot el sistema. Tanmateix, quan se n’ha completat la implementació i aquesta és fiable, la forta integració dels components permet un ús molt efectiu de les característiques de baix nivell del sistema subjacent, fent que un bon nucli monolític sigui molt eficient. Els partidaris del plantejament monolític afirmen que si el codi no és correcte, no hauria de trobar-se al nucli, i que si ho és, llavors l’aproximació micronucli té pocs avantatges.

Micronuclis

L’aproximació dels micronuclis consisteix a definir una abstracció molt simple sobre el maquinari, amb un conjunt de primitives o crides al sistema que implementen serveis del sistema operatiu mínims, com ara la gestió de fils, l’espai d’adreçament i la comunicació entre processos.

L’objectiu principal és la separació de la implementació dels serveis bàsics de la política de funcionament del sistema. Per exemple, el procés de l’E/S es pot implementar amb un servidor en espai d’usuari executant-se sobre el micronucli. Aquests servidors d’usuari, que s’utilitzen per a gestionar les parts d’alt nivell del sistema, són molt modulars i simplifiquen l’estructura i el disseny del nucli. Si falla un d’aquests servidors, no es penjarà tot el sistema, i es podrà reiniciar aquest mòdul de forma independent.

Nuclis híbrids

Els nuclis híbrids fonamentalment són micronuclis que tenen codi «no essencial» en espai de nucli perquè s’executi més ràpid del que ho faria si estigués en espai d’usuari. Aquest fou un compromís que molts dissenyadors dels primers sistemes operatius amb arquitectura basada en micronucli van adoptar abans que es demostrés que els micronuclis poden tenir un molt bon rendiment. La majoria de sistemes operatius moderns pertanyen a aquesta categoria, sent-ne el més popular el Microsoft Windows. XNU, el nucli del Mac OS X, també és un micronucli modificat, degut a la inclusió de codi del nucli de FreeBSD al nucli basat en Mach. DragonFly BSD és el primer sistema BSD que adopta una arquitectura de nucli híbrid sense basar-se en Mach.

Exonuclis

Els exonuclis, també coneguts com a sistemes operatius verticalment estructurats, representen una aproximació radicalment nova al disseny de sistemes operatius.

Es basen en la idea de permetre que el desenvolupador prengui totes les decisions relatives al rendiment del maquinari. Els exonuclis són extremadament petits, ja que limiten expressament la seva funcionalitat a la protecció i el multiplexat dels recursos.

Els dissenys de nuclis clàssics (tant el monolític com el micronucli) abstreuen el maquinari, amagant els recursos sota una capa d’abstracció del maquinari, o darrere dels controladors de dispositiu. Als sistemes clàssics, si s’assigna memòria física, ningú pot estar segur de quina és la seva localització real, per exemple.

La finalitat d’un exonucli és permetre a una aplicació que sol·liciti una regió específica de la memòria, un bloc de disc concret, etc., i simplement assegurar-se que els recursos demanats estan disponibles, i que el programa té dret a accedir-hi.

Ja que l’exonucli només proporciona una interfície al maquinari de molt baix nivell, mancant-li totes les funcionalitats d’alt nivell d’altres sistemes operatius, se’l complementa amb una “biblioteca de sistema operatiu”. Aquesta biblioteca es comunica amb l’exonucli subjacent, i facilita als programadors d’aplicacions les funcionalitats disponibles a altres sistemes operatius.

Algunes de les implicacions teòriques d’un sistema exonucli són que és possible tenir diferents tipus de sistemes operatius (p. ex. Windows, Unix, …) executant-se sobre un sol exonucli, i que els desenvolupadors poden triar si prescindir de funcionalitats (o incrementar-les) per raons de rendiment.

LINK INFORMACIÓ: https://ca.wikipedia.org/wiki/Nucli_del_sistema_operatiu

Quins tipus de sistemes operatius hi ha i com es classifiquen.

Un Sistema Operatiu (S.O.) és un programari base que li possibilita a l’usuari l’administració eficaç dels recursos d’un ordinador. A més, actua com a nexe entre les aplicacions, el maquinari i l’usuari.

Tot sistema operatiu té cinc funcions:

  • Administrar els recursos.
  • Atorgar servei de suport i utilitat.
  • Subministrar una interfície a l’usuari.
  • Administrar tasques i també arxius.
  • Tipus de sistemes operatius

Els sistemes operatius poden ser classificats de la següent manera:

Segons l’administració de tasques:

Monotarea: aquest tipus de sistemes operatius són capaços de manejar un programa o fer una sola tasca alhora. Són els més antics. Per exemple, si l’usuari escanegeu, l’ordinador no respondrà a noves indicacions ni començarà un procés nou.

Multitasca: aquesta característica és pròpia dels S.O. més avançats i permeten executar diversos processos alhora, des d’un o diversos ordinadors, és a dir que els poden utilitzar diversos usuaris al mateix temps. Això es pot fer per mitjà de sessions remotes una xarxa o bé, a través de terminals connectades a un ordinador.

Segons l’administració d’usuaris:

Monousuari: Només poden respondre a un usuari per vegada. D’aquesta manera, qualsevol usuari té accés a les dades del sistema. Hi ha un únic usuari que pot realitzar qualsevol tipus d’operació.

Multiusuari: aquesta característica és pròpia d’aquells S.O. en què diversos usuaris poden accedir als seus serveis i processaments al mateix temps. D’aquesta manera, satisfan les necessitats de diversos usuaris que estiguin utilitzant els mateixos recursos, ja sigui memòria, programes, processador, impressores, scanners, entre d’altres.

Llista de sistemes operatius

D.O.S .: Va ser el primer sistema desenvolupat per Microsoft. Les seves sigles corresponen a Sistema Operatiu de Disc o Disk Operating System. En els seus inicis, DOS va guanyar ràpidament una alta popularitat en l’incipient mercat de les PC, allà pels 90. Pràcticament tot el programari desenvolupat per a PC es creava per funcionar en aquest S.O.

Windows 3.1: Microsoft torna a prendre la iniciativa, i desenvolupa un sistema operatiu amb interfície gràfica, fàcil d’usar per a l’usuari mitjà. Així neix Windows, amb un sistema de finestres amb arxius identificables gràficament a través d’icones. El ratolí comença a ser utilitzat en la interacció amb el sistema, agilitzant i facilitant qualsevol tipus de tasca.

Windows 95: Microsoft dóna novament un gran salt i llança una versió molt millorada del Windows 3.1 allà per 1995 en plena expansió del mercat de les PC, i ho diu Windows 95. Amb els anys, Microsoft va ser actualitzant aquest sistema, llançant Windows 98, Windows Me, Windows XP, Windows 7, Windows 8, fins a arribar al recentment llançat Windows 10. Per a més informació, veure: Tipus de Windows.

Windows NT: Microsoft llança la versió Windows NT (New Technology) orientada a estacions de treball i servidors de xarxa. Es distribuïa en dues versions, Workstation (per ser usat en estacions de treball) i Server (per muntar en servidors de xarxes).

OS / 2: Aquest sistema, fabricat per IBM, va intentar reemplaçar DOS com a sistema operatiu de les PCs. La seva versió 1.0 va ser llançada amb arquitectura de 16 bits en 1987, actualitzada després en la seva versió 2.0 a l’arquitectura de 32 bits, gràcies al processador Intel 80386. no va tenir una bona rebuda al mercat, al no comptar amb el suport de gran part dels desenvolupadors de programari, que es van bolcar a la creació de programes per a Windows.

Mac OS / Mac OS X. El Mac OS (Macintosh Operating System) és un sistema operatiu creat per Apple Inc. i destinat exclusivament a les computadores Macintosh comercialitzades per la mateixa companyia. Llançat per primera vegada el 1985, va anar evolucionant fins a 2002, any en què es llança la versió 10 (coneguda com Mac OS X), que va canviar la seva arquitectura i va passar a basar-se en UNIX. És un sistema molt amigable per a l’usuari, s’aprèn a fer servir amb força rapidesa.

Unix: Desenvolupat en 1969 per AT & T, es tracta d’un SO portable, multitasca i multiusuari, que corre en una variada classe d’ordinadors (mainframes, PC, Workstations, superordinadors).

Windows 98 (1998): aquest Windows ofereix, entre altres, controladors USB funcionals, un suport de AGP millorat, WebTV, suports per a diversos monitors i per a fitxers FAT32. A més, permet l’ús de Windows Driver Model.

Windows Millennium Edition (2000): també conegut sota el nom de Windows Me, ofereix noves opcions com la de “Restaurar sistema”, que permet restablir i guardar la configuració de l’equip en una data prèvia. D’altra banda, oculta l’arrencada amb MS-DOS.

Windows Vista: aquesta versió presenta un disseny renovat, amb animacions, imatges transparents i permet una navegació de 3D a l’escriptori. D’altra banda, posseeix un cercador integrat de tot el sistema operatiu, presenta Virtual PC Express que permet una millor compatibilitat d’aplicacions amb versions de Windows anteriors i conté gravador de DVD integrat.

Windows 7 (2009): aquesta versió es presenta com una actualització del Windows Vista, per la qual cosa és compatible en els mateixos hardware i aplicacions. Es caracteritza per ser més fàcil d’usar, presentar major estabilitat i ser més veloç. Conté a més aplicacions redissenyades, un rendiment d’arrencada millor, nous elements en el panell de control, la barra de tasques amb un nou disseny, que facilita l’ús de pantalles tàctils.

Windows 8 (2012): El 25 octubre 2012 va fer la seva posada de llarga el polèmic Windows 8. Els usuaris es estripaven les vestidures … no tenia botó d’Inici! Com anaven a sobreviure sense ell?

Windows 8.1: La seva interfície d’usuari va ser modificada per fer-la més amigable i fàcil d’utilitzar amb la pantalles tàctils, a més de poder seguir utilitzant òbviament el teclat i ratolí. És el moment de les Apps amb icones de diferents mides ocupen la pantalla, es poden agrupar, mostrar notificacions, … L’explorador d’arxius ara deixa a només un clic de ratolí, funcions que abans estaven amagades i com això podríem enumerar centenars de noves característiques, però sabem que esteu impacients per arribar al següent.

Windows 10 (2015): Després de tres anys de dura travessia pel desert sense botó d’inici, el 29 juliol 2015 fa la seva aparició estel·lar Windows 10. I ara què?

Windows Server: és una línia de productes per a servidors, desenvolupada per Microsoft Corporation.

El nom comercial de Microsoft Windows s’ha utilitzat en les versions per a servidors, com les següents:

  • Windows 2000.
    • Windows 2000 Server
  • Windows Server 2003.
  • Windows Server 2008.
    • Windows Server 2008 R2.
  • Windows Server 2012.
  • Windows Small Business Server, sistema operatiu basat en Windows Server amb integració de programari Microsoft Servers, per a petites empreses.
  • Windows Essential Business Server, producte similar a Small Business Server, però per a empreses de grandària mitjana.
  • Windows Home Server, sistema operatiu servidor per a llars dissenyat per a compartició d’arxius, transmissió multimèdia, còpies de seguretat automatitzades i accés remot.

Tipus de sistemes operatius mòbils

  • iOS
  • Android
  • Symbian
  • Palm OS
  • BlackBerry 10
  • BlackBerry US
  • Windows Mobile
  • Firefox OS
  • Ubuntu Phone OS

Tipus de llicències. (GNU, lliure, propietari)

GNU General Public License: La Llicència Pública General GNU (GNU GPL, de l’anglès GNU General Public License) és un tipus de llicència per a programari que permet la còpia, distribució (comercial o no) i modificació del codi, sempre que qualsevol modificació es continuï distribuint amb la mateixa llicència GPL. La llicència GPL no permet la distribució de programes executables sense el codi font corresponent o una oferta de com obtenir-lo gratuïtament. És la llicència lliure de programari més utilitzada.

Programari Lliure: Aquesta llicència va ser dissenyada originalment per Richard Stallman i el grup GNU, principalment Eben Moglen, com a alternativa al model de programari propietari predominant. Actualment, Linux és el programa sota llicència GPL amb més difusió.

El programari lliure és el programari que pot ser usat, estudiat i modificat sense restriccions, i que pot ser copiat i redistribuït bé en una versió modificada o sense modificar sense cap restricció, o bé amb unes restriccions mínimes per garantir que els futurs destinataris també tindran aquests drets.

Com que el programari es pot redistribuir lliurement, en general es pot trobar gratuïtament a Internet, o a un cost baix si l’adquirim per mitjà d’altres medis (CD-Rom, DVD, disquets, etc). A causa d’això, els models de negoci basats en programari lliure normalment es basen a proporcionar serveis de valor afegit com suport tècnic, cursos de preparació, personalització, integració o certificació.

En general, es pot dir que un programa és lliure si permet les quatre llibertats definides per la Free Software Foundation:

  • La llibertat d’executar el programa per qualsevol propòsit (llibertat 0).
  • La llibertat de veure com funciona el programa i adaptar-lo a les necessitats pròpies (llibertat 1). L’accés al codi font és un requisit.
  • La llibertat de redistribuir còpies (llibertat 2).
  • La llibertat de millorar el programa i de distribuir-lo de nou amb les millores realitzades, per tal que tota la comunitat se’n pugui beneficiar (llibertat 3). Igual que a la llibertat 1, l’accés al codi font és un requisit.

Programari propietari, distribuït normalment en format binari, sense accés al codi font, en el qual l’autor no transmet cap dels drets, sinó que estableix les condicions en què el programari pot ser utilitzat, limitant normalment els drets d’execució, còpia, modificació , cessió o redistribució i especifica que el propietari, sigui bé aquell que l’ha desenvolupat o bé qui el distribueix, només ven drets restringits d’ús del mateix, amb el que l’usuari no ‘adquireix’ sinó que més aviat ‘lloga’; és a dir, el producte pertany al propietari, desenvolupador o proveïdor, que concedeix a l’usuari el ‘privilegi’ de utilitzar-lo.

Programari de domini públic, en el qual no hi ha llicència perquè no hi ha forma de conèixer a l’autor, i per tant pot ser utilitzat tant per a desenvolupar programari propietari com a programari lliure o de fonts obertes.

LINKs : http://www.informatica.us.es/~ramon/articulos/LicenciasSoftware.pdf

https://www.gnu.org/philosophy/categories.es.html